Vuit de Març

Hereves de les dones que varen morir cremades per defensar el seu lloc de treball, avui fa setanta anys: el vuit de març de 1908. EL PRIMER VUIT DE MARÇ.

I de les dones que dos anys més tard en feren memòria en el congrés socialista de Copenhaguen: El SEGON VUIT DE MARÇ.

Hereves de les dones que el mateix dia de 1917 varen sortir als carrers de Petrograd, en contra de tota opinió assenyada, com a pròleg d’una revolució que també les deixaria a la llarga amb les mans buides. EL TERCER VUIT DE MARÇ.

Hereves de totes les dones que, abans i després d’aquestes dates, van travessar el llindar d’un món que els era prohibit i van fer de cada dia un dia de lluita – UN VUIT DE MARÇ. De Joana d’Arc a Olympe de Gouges, de Flora Tristán a Isadora Duncan, milers i milers de dones, que ningú no coneix ni ningú no recorda, ens fan arribar un llegat de resistència.

Hereves també de totes les dones que han passat pel món com una ombra darrere del seu amo.

Hereves de les dones del burgès o de l’obrer, del rei o del vassall, del líder, del savi, del poeta.

ASSUMIM TOTA LA DESFETA de les dones que mai no han sabut que hi pot haver un VUIT DE MARÇ.

Hereves de les dones escarnides per haver pastat la seva pròpia vida sense ser alhora dona-coartada.

Hereves de les dones marcades damunt la pell amb l’estigma d’estimar les dones.

Hereves de les nenes aconduïdes pel camí de la por i del servilisme.

Hereves d’un seguici llarg com un dia sense pa de dones batejades per l’insult: adúlteres, histèriques, solterones i frígides, nimfòmanes, avortadores, prostitutes, mares solteres, verges, màrtirs.

Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no hem renunciat a fer nostres els carrers i les nits.

Hereves de les dones que han decidit no ser mares. Hereves també de les que han decidit i lliurement afrontat l’aventura de ser-ho.

Hereves de les dones que freguen escales i netegen comunes.

Hereves de les dones que fan cada dia una DOBLE jornada de treball.

Hereves de les dones tancades entre les quatre parets de casa.

Hereves de les dones empresonades: cadenes de plom, cadenes daurades.

Hereves de les dones venudes cada dia com a carn de consum.

Hereves de les dones que no tenen el dret a envellir.

HEREVES DE LES DONES... hem trobat el fil de la solidaritat que ens lliga amb les altres dones a través dels segles, a través dels països.

Amb la nostra derrota col·lectiva a l’esquena avancem a poc a poc però sense aturall. D’aquest vell farcell en traiem la força per tirar a terra la muralla, el petit orgull de saber que no hem estat del tot vençudes. Del nostre descobriment d’adonar-nos que som una nació oprimida, ens ve la força per lluitat i per avançar.

Arribem de tot arreu i ens congreguem a cada plaça. Amb les eines de la nostra opressió. Amb les eines del nostre alliberament.

NO SEREM JA MAI MÉS EL «MATÍS» DE LA HISTÒRIA. Som L’ALTRA CARA DE LA HISTÒRIA, silenciada curosament pels escrivans oficials.

Com aquesta data del VUIT DE MARÇ que hem hagut de rescatar de l’oblit i que ens recorda que només NOSALTRES som protagonistes d’aquesta llarga marxa cap a la nostra llibertat.

Article de Maria Mercè Marçal, publicat a la Revista Lluita, núm. 63. 1977.

Vuit de març

Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament.

Maria Mercè Marçal i Serra

Bruixa de dol, 1979