'Tremor'
Maria Antònia Massanet
Editorial Fonoll, 2024
Aquest llibre esdevé el testimoni d’un cos posseït per la malaltia
Les poètiques del cos disposen d’un ampli ventall de possibilitats. Des de l’acceptació del poema talment un refugi plàcid fins al patiment que suposa el refús de la pròpia naturalesa. I entremig, tot aquest caramull d’enfocaments i mirades que basculen entre el ser i el no-ser, entre el sí però ara no, entre la fusió amb l’ànima o la necessitat de trobar un altre esperit. Més que una reflexió que troba els temes i les històries a través de l’entorn, escodrinyant tot el que hi ha o pot haver-hi a fora, aquí el jo poètic estableix un exercici d’auscultació de la corporalitat, d’allò més físic que s’arrapa a la identitat. A Tremor (Editorial Fonoll, 2024), la poeta i activista cultural Maria Antònia Massanet ens exposa el fet vivencial de la malaltia, aquesta convivència permanent amb un diagnòstic i uns símptomes que converteixen la vida, malauradament, en un viure reclòs, obstruït, dolorós. I a partir d’aquí comença el periple de metges, medicaments, indicacions: “fes bondat / cuida’t / pren-te els medicaments / menges bé? / fes exercici”. Com si encara hagués de portar a sobre el pes feixuc de la culpa. O les mirades de reprovació, els comentaris denigrants, que posen en dubte la certesa del patiment: “una discapacitada que no ho sembla / no mereix la compassió dels sans / és una fluixa / no s’esforça prou / no és prou positiva / s’ofega en un bassal”. No sempre és fàcil, i molt menys confortable, habitar un cos que dóna guerra i posa traves a l’hora d’afrontar el dia a dia amb normalitat. I encara és complica més la cosa quan aquesta suposada normalitat es veu enterbolida per la incomprensió i la crítica alienes. En qualsevol cas, Maria Antònia Massanet defuig la queixa i l’adoctrinament i opta per uns poemes que s’acaren a la realitat sense complexos, depura els versos fins a aconseguir un to contundent, a voltes entre redemptor i existencial, com qui analitza la pròpia vivència per sortir-ne més fort, amb un coneixement de causa que almenys propicia una certa plenitud. Tot i la duresa del tema tractat en aquest llibre, la poeta no pretén fer apologia de res: simplement deixar testimoni d’un viure esperonat per la malaltia.