El Mnac en col·laboració amb el Centre Pompidou i el Museu d’Arts de Nantes ens mostra per primera vegada a l’Estat Espanyol una exposició antològica d’una pintora singular, pionera en una època marcada pels ismes de finals de segle, impressionisme, fauvisme, postimpressionisme, abstracció. El coratge i la determinació de triar un camí propi, no marcat per la tradició ni la moda donaran bons resultats. És dona, és pobra i no obeeix consignes de ningú, és lliure. El seu pinzell dibuixa la veritat que observa en la naturalesa amb mà rebel, el seu instint li fa mostrar l’emoció que transmet la vida. I, malgrat les condicions socials adverses, serà pintora, Una pintora d’èxit. Suzanne Valadon (1865-1938).
La nena és Marie-Clementine. La model serà Maria i l’artista del pinzell, Suzanne. Marie-Clementine. Arriba a París, ciutat en fase de creixement urbanístic, quan té cinc anys. Ve d’una petita vila limousina, filla de pare desconegut i mare illetrada (sub-proletariat urbà). Madeleine, la mare, dotze hores diàries rentant roba i netejant amb un sou de vint cèntims al dia per alimentar-se, pagar el lloguer, i algú que tingués cura de la nena. A la nit esllomada de tota la jornada sols tenia esma per oblidar-se de tot amb vi, explica la seva biografa Thérèse Diamand Rosisnsky. D’una infància que hauria pogut ser novel.lada per Zola i determinada per les lleis de l’herència, esdevindrà un dona adulta que triarà el seu camí i exercirà la llibertat com a divisa principal tota la vida.
La menuda creix en el reclòs espai de la conserge que la cuidava fins que deixa de fer-ho pel seu caràcter indomable. Després s’estarà dins la cambra sòrdida on viu amb la mare. El carrer acabarà sent l’espai predilecte. Tindrà una llibertat sense límits per explorar el món. La solitud com a mestra. A set anys entra a l’escola. Un convent de monges a Montmartre, el barri on viuen.
L’educació religiosa i la disciplina són d’una severitat incompatible amb el seu tarannà. No hi encaixa. No hi fa amigues. En fuig sempre que pot. Sent la crida del carrer. Fer tombs, mirar, descobrir, i dibuixar. Desenvolupa la passió pel dibuix. Des dels vuit anys dibuixava en secret. Interpretava el món amb el llapis. La solitud afavoreix l’expressió creativa, la pulsió del traç creix dins seu com una planta ufanosa i ella hi fa espai. Sense diners no podia obtenir els materials que li calien per dibuixar, una activitat que havia de ser discreta perquè sa mare no la podia entendre, la renyava per la seva singulartitat. Amb un tros de paper trobat a l’atzar i restes de llapis trobats a la brossa dels veïns ja en tenia prou per conrear «el seu jardí». Dibuixar era un gest espontani, una necessitat íntima, però oculta. Una manera, potser, de posar ordre al caos del món.
A Montmarte va créixer en un ambient exclusiu d’artistes, músics, poetes, la bohèmia era la seva forma de viure. El melic del món artístic on florien les noves tendències que canviarien el canon tradicional de la pintura, de la poesia, de la música. A onze anys deixa l’escola, sense haver après gran cosa, i ajuda la mare en les feines que feia de neteja. Després va passant per diferents oficis fins que és acceptada per treballar en un circ famós com a acròbata. La seva biografia és imprecisa perquè ella era molt hàbil en l’art de la fabulació i no sempre els fets són coincidents amb la realitat, sinó més aviat divergents. La popularitat del circ en aquella moment a França no tenia límits. Degàs i Tolouse-Lautrec pintaven clowns, acrobàcies i motius de circ. El seu esperit anticonformista l’arrossegava. A quinze anys en formarà part fins que va tenir un accident que la va obligar a plegar. L’adolescent, però, tenia recursos i era persistent. Les visites amb la mare pels tallers d’artistes, on netejava, li van mostrar com treballaven les models. Les admira, n’aprén, una feina ben pagada per a les millors. Si pogués accedir-hi tindria una vida independent…. Una promesa de futur. En un dels tallers troba una jove model italiana, es faran amigues i ella li ensenyarà els secrets d’aquell ofici. N’aprèn amb voluntat i sacrifici. Se’n surt. Comença a perfilar la seva identitat. Elimina el Clementine i es fa dir Maria.
Maria, la model. Amb 15 anys aprèn dels pintors, escolta atentament les seves reflexions i observa amb meticulositat quines tècniques fan servir, els temes i el seu tractament. Els seus mestres són els artistes amb qui ha après tot, mirant com treballen. La seva escola de Belles Arts són els tallers on fa de model. D’uns aprèn rapidesa en l’execució, en d’altres aprèn la línia, el traç, la síntesi. Ella, continua dibuixant sense descans en les poques hores lliures que té. Les models tenien uns horaris extenuants. Model, amant -la llibertat sexual era normal a Montmartre- i amiga dels seus mestres, gràcies al seu talent, perspicàcia i perseverança arribarà a ser-ne col·lega, un d’ells.
Maria és una noia seductora, intel·ligent, versàtil, sense sentimentalismes i sap què vol. Comença a fer de model per a Puvis de Chavannes, i quan Renoir la descobreix quedarà fascinat per la seva vitalitat i atractiu. Esdevindrà també la seva model. A divuit anys coneixerà Tolouse- Lautrec. En aquell moment Maria viu amb dificultats. Té un fill petit que set anys després serà reconegut per Miquel Utrillo amb qui van viure plegats un temps. En el futur també serà pintor, Maurice, fill problemàtic I després pintor d’èxit. Ella li va ensenyar els secrets de la pintura. De dia fa de model dels pintors que vivien a Montmartre, també dels nostres pintors catalans, Utrillo, Rusiñol -la pinta al quadre La riallera-, al vespre tertúlia i ball als famosos locals Le Moulin de la Galette, le Mouilin Rouge, le Chat Noir. Sabrà fer-se un nom com a model. Degás li deia «la terrible Maria». En secret continuava dibuixant. Amors tempestuosos com el d’Erik Satie. Ell tocava al Chat Noir. Sis mesos de relació. Ell s’hi volia casar. Ella, no. El va abandonar. El precursor del minimalisme i l’impressionisme musical, de les Gymnopédies i les Gnossiennes, componia les Vexations. No se’n va refer. Li va quedar «una solitud glaçada» que no va poder foragitar. Cap altre amor la va substituir. Ella en va tenir molts més.
Suzanne, la pintora. Un camí propi
Tolouse la bateja amb el nom de Suzanne per la seva relació amb pintors vells, Puvis o Renoir, com la Suzanne de la Bíblia. Ara tindrà un nom ben musical per a una artista. Lautrec n’ha vist els dibuixos, n’ha adquirit alguns i li facilitarà el camí. Després de la relació amb Tolouse -Lautrec, tindrà el coratge de presentar-se a un pintor, Degàs, com a artista i no com a model. L’escultor P. Bartholmy li fa una carta de presentació. Degàs la reconeixerà com un dels seus. Era la legitimació que li calia per oferir el seu art al món. Era impensable que a l’època una dona de la seva classe social tingués aquella oportunitat. A vint-i-nou anys passa de model professional a usar els pinzells amb una vocació moderna i estrictament personal. El seu talent innat per al llapis i el pinzell ha donat fruits. Té el do de l’observació i l’instint visual esmolat. Sap expressar allò que l’ull capta. L’instint era el seu mestre. Sense formació acadèmica el traç és lliure de cotilles normatives . Però això sol no és prou, el coratge i la determinació fan de base. El talent innat i la voluntat de pedra picada seran la clau de l’èxit. És dona, és pobra i és model. Gens fàcil, però serà possible. Berthe Morisot o Mary Cassatt, altres dones artistes notables de l’època amb estudis i de bona família, tindran el camí més directe que ella -els pintors impressionistes seran els primers a acceptar dones dins el seu cercle-. Però el seu estil és ben lluny de la realitat burgesa que mostren aquestes altres artistes. Tot i això tindrà èxit sense seguir els ismes que lideraven el mon de l’art.
Tracta el nu amb audàcia. Valadon ens ofereix una visió nova del cos. El cos vist per uns ulls de dona. No erotitzat, sinó natural. Aporta una perspectiva real del cos femení. Deux nus i Les deux Baigneuses. Nus femenins que tenen vida pròpia no determinada per la mirada masculina. Colors arbitraris, potents, amb una disposició diferent de l’habitual, l’antítesi de colors dolços, pastels, suaus. Els triarà forts, contrastats, al servei de la visió personal d’ella que té un estil propi. I la funció del perfilat que, delimitant el tros pintat, exalta el color de dins amb un cromatisme directe, recorda els fauves però amb un ús més restringit. Els personatges són dones en situacions normals, quotidianes. Cossos amb la veritat que mostra el pas del temps. Autoretrats de diferents etapes de la seva vida com si hi hagués una voluntat de conèixer-se a través de la imatge. El primer és de 1883, tenia 18 anys i l’últim, de 1931 amb els pits nus, tenia 66 anys.
Aporta també una mirada diferent a la història bíblica. El mite d’Adam i Eva sense la serp, ella no va tapada. En capgira la lectura tradicional. També a La Venus negra, que es cobreix el pubis, la diferencia de l’arquetip de la dona blanca. Pels volts dels anys 20 és viva la qüestió colonial. Utrillo tenia una model negra.
La chambre bleue. L’odalisca que fuma
Una dona d’aparença comuna està ajaguda en un divan, entre teles de flors, la vestimenta és senzilla, una mena de pijama, el posat segur, no mira l’espectador, fa com si mirés endins, el cigarret als llavis, sensació de benestar. Una decoració exòtica en multiplicació de tons blaus ens mostra una escena realista. Posat d’odalisca. Però la clàssica oferia un missatge d’atractiu sexual. Valadon la transforma en una mena d’anti-odalisca. No és objecte, és subjecte. Ens pinta una dona dels anys vint en el seu espai íntim, la seva cambra. Sis anys després, el 1929, Virginia Woolf a l’assaig 'Una cambra pròpia' exposa quines són les condicions necessàries per a la independència femenina. La dona del quadre no sabem si escriu, però té llibres. Hi veiem l’esperit d’una dona moderna, apoderada. No és un cos per a delectar l’espectador, és un cos que senyoreja dins el seu món, que du les regnes ben agafades. Valadon trenca els canons de la bellesa sense concessions. La bellesa aquí rau en la seguretat i harmonia vulgar de la model. «Sóc, jo. Sóc així. Sóc lliure», sembla que ens digui. L’obra, presentada al Saló de Tardor de París el 1923, va entrar al Jeu de Paume, tres anys més tard. Tenia 58 anys. Un èxit.
'Donar, estimar, pintar'
En conjunt la seva obra es compon de 480 teles, 275 dibuixos i 31 gravats. Després de la Segona Guerra Mundial, la seva figura va caure en una relativa foscor, però sense ser oblidada del tot. El 1961 s’inaugura a Montmartre la Place Suzanne Valadon. El 1967 el Museu Nacional d’Art Modern de París li fa una retrospectiva que significarà el retorn de la seva figura pública. Les seves exposicions arriben fins el Japó. El 1967, la Casa de la Moneda li dedica una medalla, de l’escultor Pierre Poisson, amb l’autoretrat de 1883 en una cara i a l’altra, un cor i una rosa amb el lema 'Donar, estimar, pintar'.
La pintora de la veritat i la sinceritat, de l’emoció de la vida, de la bellesa de la realitat vulgar. Pionera amb el tractament del nu que beu de tots els estils I no copia ningú. Pinzell rebel que s’implanta en un món regit per homes amb talent i audàcia. Dona lliure que tria el seu camí amb seguretat i ens deixa una obra magnífica. Una joia visual. Anar al MNAC és una excursió que paga la pena. Alerta! S’acaba el primer de setembre. I si encabat no en tinguéssiu prou i volguéssiu més Valadon, l’any vinent a París. Una gran antològica ens n’oferirà l’epopeia completa.
Comments