Alguna cosa hi devia haver de cert en la frase de Gertrude Stein “Mallorca és el paradís, si pots resistir-ho” i més en el cas del viatger que arriba amb un cavallet, teles en blanc i pinzells, amb l'objectiu de passar uns dies entre amics i coneguts. Segurament, en això que avui coneixem com desconnectar, però sense perdre el desig de capturar la llum i els colors d'aquell racó d'illa. Així les coses, com resistir encara avui mateix, passats cent anys i escaig, l'espectacle de la serra del Cavall Bernat a la claror d'un horabaixa d'estiu?
En la història de l'art, el paisatge (la representació del paisatge) comença a cobrar singular rellevància cap a finals del s. XIX. Amb un peu ja a les avantguardes, els artistes començaren a conceptualitzar el paisatge més enllà d'un simple element decoratiu i del tot complementari. És a dir, el paisatge a partir de llavors deixarà d'ocupar, mai més ben dit, un relegat segon pla en escenes religioses, arcàdiques o idealitzacions romàntiques. I, en Sorolla, és més que evident aquest fet.
A l'exposició 'Viatjar per pintar. Sorolla a Mallorca', m'ha semblat rellevant poder retrobar-se amb el J. Sorolla que injecta claror i llum a les seves teles com pocs altres artistes, aconseguint el fet comentat d'elevar el paisatge a subjecte i no mantenint-lo com a un predicat circumstancial. És interessantíssim poder veure de tan a prop l'impacte del pinzell de Sorolla i l'estela de pintura que queda a les incipients ones o roques. Incipients ja que la mostra, excepte una sola obra acabada provinent de la col·lecció del Museu del Baluard (n. inv. 550), es compon d'esbossos o estudis i no pintures acabades. Però, malgrat tractar-se d'apunts, aquests ja deixen entreveure el sentit particularment evocatiu dels paisatges de Sorolla més que de sobres conegut, comentat i estudiat.
En concret, a l'obra acabada Cala Sant Vicenç, 1919, resulta particularment rellevant la combinació i el contrast vibrant entre dues taques de colors complementaris: el blau de la mar i els taronges de les roques. Juntament amb un recurs compositiu, com si es tractàs d'una fotografia feta amb un
teleobjectiu, d'una perspectiva que es comprimeix incidint en la profunditat i la composició general d'aquesta petita joia.
D'ençà que Sorolla visità Mallorca, han passat cent anys. Molt ha canviat l'illa. Segurament, arriben avui més visitants amb bicicletes de carboni que amb cavallets, teles en blanc i pinzells. En aquest aspecte, l'exposició de Sorolla no només ens ofereix una interessant mostra tècnica i, inevitablement, una visió del passat, sinó que també m'ha convidat a reflexionar sobre el futur de Mallorca i en el sentit semàntic de la frase de Gertrude Stein.