Tenir la possibilitat de delectar-se amb el Mirall de Jaume Plensa i el consegüent muntatge (i desmuntatge, ja que no sembla possible que les escultures entrin d'una sola peça al recinte expositiu), és una magnífica notícia per a aquesta massificada societat illenca. I si, a més a més, l'emplaçament és la Llotja, encara millor m'ho poses!
La suma de possibilitats comunicatives de les escultures Invisible Laura i Invisible Rui dins d'un edifici com la Llotja de Guillem Sagrera, basteixen una relació visual molt rica. Possiblement, gràcies a la simbiosi entre ambdues manifestacions artístiques tan distants en el temps, com properes en valors i significats. La reciprocitat entre arquitectura i aquest Mirall, és de primer ordre, com exemple de diàleg estètic i espacial. És, en darrer terme, la constatació del que hem sentit dir a J. Plensa alguna ocasió: «la bellesa és un espai on trobar-nos».
En referència a les peces exposades, poca cosa més podem afegir a la característica tan particular que Plensa atorga a les seves peces: la connexió i transformació entre materials i espiritualitat, en una forma que -crec que estarem majoritàriament d'acord- no gaires artistes són capaços d'oferir. Si a tot això afegim la simbiosi Sagrera-Plensa, obtindrem una experiència activa i emocional per a l’espectador ben intensa i, fins a cert punt, m'atreviria a dir que també performativa.
La retícula de varetes d'acer modelades que materialitzen les escultures, aconsegueixen transmetre una sensació vaporosa i de lleugeresa malgrat una presència i volums molt notables. En cap moment les peces perden delicadesa visual ni la proporció amb l'espai de la Llotja. L'exercici, gairebé inconscient, que porta a observar-les des de diferents angles, així ho confirma.
Respecte de la interpretació simbòlica, un possible camí partiria del gest del dit índex demandant silenci que ambdues escultures proposen. Aquesta metàfora, i les de les mans als ulls o orelles, no deixa de ser un recurs emprat sovint per Plensa, que ell mateix ha explicitat sempre dels seus personatges. Potser més que la literalitat d'un silenci estricte, els que ens proposen Laura i Rui, és abaixar el volum dels renous d'aquesta societat farcida de cacofonies en forma de missatges superficials que ens ofusquen. En qualsevol cas, la demanda d'un espai de calma i reflexió, en els paràmetres que cadascú consideri adients, esdevé un missatge simple, però amb una gran càrrega reflexiva.
Un apunt final. Si visiten aquest Mirall cap al tard, horabaixa ja fosquet, observaran una capa més de variabilitat propiciada per la il·luminació zenital. Amb la claror diürna, el contrast de les obres amb el fons de les parets de la Llotja ja és magnífic, però podria no ser l'òptim. Sigui com sigui, un Mirall espectacular.
Comments