(Aquest article és una revisió de la ponència pronunciada, amb el títol «Per què estudiar Llull en temps de crisi», dia 27 de novembre de 2019 a la Facultat de Filosofia de Catalunya-Ateneu Universitari Sant Pacià)
«Cridà l’amic en alt a les gents e dix que amor los manava que amassen en anant e en seent, en vetlant e en durment, en parlant e en callant, en comprant e en venent, en plorant e en rient, en plaer e en languiment, en guanyant e en perdent. E, en qualsque coses feessen, en totes amassen, cor d’amor n’havien manament».
Aquesta setmana, dimecres dia 27 de novembre, hem commemorat la festivitat del patró, Ramon Llull, el «català més universal» segons diversos autors. Llull, que malgrat els processos iniciats no ha assolit encara la categoria de sant oficial de l’església catòlica, té una munió de carrers dedicats arreu. El seu nom figura en premis prestigiosos i en nombroses institucions públiques. Malgrat la distància temporal i els entrebancs històrics a què ha estat sotmesa l’obra, almenys des de la renaixença literària del xix ningú posa en dubte que sigui un dels grans de la cultura catalana: el fet de ser el primer de fer servir la incipient llengua catalana per al registre literari i per a la difusió filosòfica el fan mereixedor de la corona de llorer. Tanmateix, tota aquesta teorització topa amb una realitat que no encaixa amb la difusió i la recepció contemporània de la seva obra. Què ha perdurat d’aquell compromís cívic i social de difondre l’obra lul·liana una dècada després d’aquell fastuós Any Llull? A quants de centres d’educació públics Llull és un autor estudiat més enllà dels quatre paràgrafs que li dediquen els llibres de text? Qui llegeix Llull? Més encara: el fet que sigui «el primer», ja ens obliga a formular les preguntes anteriors? Per què estudiar Llull en temps de crisi? O dit d’una altra manera: quin ressò i quina vigència té la seva obra, escrita fa més de 700 anys, en la nostra realitat quotidiana? Com tot el que ateny el món lul·lià, la resposta no és ni immediata ni ràpida sinó que requereix d’un marc contextual previ que ens permeti de situar-nos en les coordenades espaciotemporals corresponents per entendre el que podríem considerar el «fenomen Llull». Això vol dir que caldrà analitzar, encara que superficialment, per què i per a qui va escriure un corpus que comprèn més de 260 títols i quina era la finalitat de la literatura per al nostre autor, cosa que ens permetrà d’aterrar al tema de les intencions i a escatir per què, segons Llull, el món és en crisi. Els diferents passatges que citarem ens il·luminaran en la recerca, en la qual ens acompanyaran alguns personatges singulars que, en l’afany de trobar solució al desordenament del món, ens guiaran pels viaranys de la recta intenció i ens permetran d’observar com hom pot superar aquest desordenament o estat de crisi.
Aleshores comencem: Què és allò que caracteritza la literatura lul·liana? O el que és el mateix, per què un «homenet vell, pobre de virtuts i d’amics indigne» com es definia ell mateix durant una fase d’anonimat declarat, en un període d’uns quaranta anys, va escriure unes 260 obres? Quina era la finalitat de la literatura, per al nostre autor? Com ens narra ell mateix a la Vida de mestre Ramon (altrament coneguda com a Vida coetània, dictada el 1311 als monjos de la cartoixa de Vauvert), quan tenia una trentena d’anys (1265 aprox) va esdevenir, en la seva vida, un fet del tot transcendent. A partir de la visió, repetida en cinc vespres consecutius, del Sant Crist crucificat, mentre componia un poema de fals amor, per tant en un moment d’inspiració literària, el jove Ramon (casat i pare de família) es va sentir captivat i cridat al servei a Déu, un servei que tenia com a eina instrumental la paraula, tant escrita com parlada: per servir Déu havia d’escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels, havia d’anar a predicar en terres musulmanes donant la vida, si calia, per la causa, i havia de convèncer papes i reis de la fundació d’escoles per a la formació i ensenyament de llengües per a missioners. Aquests tres objectius es materialitzaren en la fundació de l’efímer monestir de Miramar (a la costa tramuntanal mallorquina), en els viatges nombrosos arreu de l’Europa cristina i del Nord de l’Àfrica i en la redacció del que havia de ser millor llibre del món, un gran llibre compost per aquest total de 260 obres, totes elles amb un únic fil conductor: conèixer i estimar Déu. Per arribar al coneixement de Déu, Llull va disposar d’un mecanisme infal·lible, d’una tècnica fruit de la revelació divina: topam, immediatament, amb l’Art, el sistema filosoficoteològic per convèncer tothom raonadament i argumentada de la veritat del cristianisme, que descansa sobre uns principis bàsics comuns a les tres religions monoteistes (islam, judaisme i cristianisme) i que s’articula amb uns principis de relació i unes qüestions que permeten resoldre qualsevol pregunta sobre el món creat i sobre Déu. L’Art abreujada d’atrobar veritat és la primera formulació explícita d’aquesta Art, escrita a l’abadia de la Real devers el 1274, just després de l’episodi de la Il·lustració (o «il·luminació») a la muntanya de Randa, al bell mig de l’illa de Mallorca. Al llarg de les obres resultants de l’aplicació d’aquesta Art, Mestre Ramon s’esforça perquè Déu sigui entès i estimat per mitjà de la tècnica esmentada. Per qui ha de ser entès? A qui dirigeix aquest millor llibre del món? Inicialment, i arran de l’episodi que ell anomena molt franciscanament «conversió a la penitència», els receptors immediats havien de ser els infidels o errats que «no contemplaven la divinitat com calia, ja que negaven entre d’altres, els dogmes la Trinitat i l’Encarnació». Això no obstant, ben aviat es va fer evident que el grup de receptors potencials era molt més ampli i abraçava tota la cristiandat. Reis i reines, magistri de la Universitat, papes, clergues i tota la població en general, eren receptors directes de Llull. N’és testimoni la presència d’un «amable fill» (real o imaginari, com a recurs literari) que permetia l’autor situar-se en el paper de pare educador, rol que coneixia per experiència pròpia: és el cas de la dedicatòria de la Doctrina pueril o del Llibre d’intenció, dues obres primerenques amb les quals Llull no es dirigia en primera instància a un receptor musulmà o jueu, sinó que formulava un missatge especialment dirigit als membres de la cristiandat mateixa, cristiandat allunyada progressivament dels preceptes evangèlics i per tant corrompuda. Com afirma Jordi Gayà, «Moltes obres de Ramon Llull no tracten l’Islam. Moltes se dediquen a ajudar el cristià a viure la pròpia fe, a la contemplació, a la vida virtuosa en el propi estat». El missatge missional que mestre Ramon ens proposa és, per tant, d’abast universal, no afecta únicament els infidels, com ho serà també la tècnica o l’Art desenvolupada per demostrar la veritat de la fe cristiana. La necessitat d’arribar, en conseqüència, a tots els públics possibles, requereia el desplegament d’un seguit d’estratègies comunicatives que garantissin la recepció del missatge, estratègies que un hàbil Ramon va desenvolupar en dos sentits: d’una banda, generà una estratègia de caràcter lingüístic (va elegir d’escriure en àrab, en català o en llatí en funció del receptor i no en funció de la temàtica tractada) i de l’altra, desenvolupà una estratègia de caràcter literari, en tant que va fer servir tots els recursos estilístics que tenia a l’abast (tractats tècnics, novel·les, proverbis, poemes, ús de diàleg, dedicatòries, etc.) per arribar a tots aquests públics necessitats de les eines precises per poder revertir les intencions i tornar a l’ordenament correcte dels valors. Cal recordar, en aquest sentit, que l’Art és el mitjà (o segona intenció) per arribar al coneixement de Déu i en conseqüència, la literatura té una funció purament instrumental, ja que esdevé el mitjà per escampar-la arreu, no només en sentit geogràfic, sinó sobretot, en un sentit sociològic. Se’ns perfila, així, una primera resposta a la pregunta que guia aquesta intervenció: Llull no és un tècnic de laboratori que parla des d’una torre d’ivori. És un autor laic que, com afirma Gayà mateix, «organitzava les seves observacions des de l’experiència immediata en un cosmos ple de la presència divina», que transmet a tots els col·lectius per igual, amb el registre més apropiat per fer-se entendre.
Aclarit aquest punt, hem exposat fa un moment que cada obra de l’opus lul·lià té per objectiu final mostrar la via per conèixer i estimar Déu, primer manament del decàleg mosaic i primera intenció per la qual l’home ha estat creat. En la concepció lul·liana, la teoria teleològica de la doble intenció és la que dóna compte de la finalitat de l’Univers. Déu, causa eficient i última, ha creat l’home perquè el conegui i l’estimi, l’honori i el serveixi. La segona intenció es refereix al fet que tots els béns que l’home posseeix deriven dels mèrits de la primera intenció i al fet que aquesta segona intenció ha de ser instrument per arribar a la primera. Al Llibre de contemplació en Déu, obra inaugural de la literatura lul·liana escrita entre 1271 i 1274, primer en àrab, després en català i posteriorment en llatí, s’hi estableix la distinció de les dues intencions, que serà la clau de volta de tot el pensament al llarg de la cinquantena d’anys de factura lul·liana: «Senyor eternal, durable en tots temps, vertader en totes coses! Gran diferència ha entre la intenció per la qual vós nos creàs e la intenció per la qual nosaltres creem [creiem] esser creats: car vós, Sényer, avets creats nosaltres per tal que siam lloadors e servidors e benvolents vostres; e nosaltres nos cuidam que siam creats per tal que ajam delits e benanances e siam amats e honrats en est món». Del desordre d’aquests dues intencions que acabam de constatar en sorgeix el pecat, l’origen del qual trobam bellament sintetitzat uns anys més tard al verset 276 del Llibre d’Amic e Amat: «Digues foll, què és pecat? Respòs: ̶ Entenció girada e enversada contra la final entenció e rahó per que mon amat ha creades totes coses». A diferència de la resta de criatures, que només poden actuar naturalment, l’home ho pot fer també moralment. En aquest cas, pot fer un mal ús de la llibertat i, en conseqüència, pot invertir l’ordre intencional, causa per la qual, segons Llull, el món està en torbat estament, com s’explica al començament del ja referit mongràfic Llibre d’intenció: «Considerant e jaent en mon llit, fui membrant com lo món es en torbat estament, per privació de vera intenció absentada de humà enteniment per defalliment de voler, desordenat en membrar e entendre». Vet ací lo món en torbat estament o, en paraules d’ara, el món en crisi. Llull ens parla d’un món que no rutlla perquè Déu ja no és conegut ni estimat, cosa que meravella o sorprèn enormement l’anònim pare de Fèlix, a l’inici de l’enciclopèdic Llibre de meravelles: «En tristicia e languiment estava un home en stranya terra. Fortment se maravellava de les gents de aquest mon com tan poc coneixen e amen Déu, qui aquest mon ha creat e donat als homens en gran noblea e bonea, per tal que per ells fos molt amat e conegut. Aquest home plorava e planyia com Deus en est mon ha tan pochs amadors, servidors, loadors. E per ço que sia conegut, amat e servit, fa aquest Libre de meravelles». Encara pitjor és el cas de l’home hipòcrita que s’estima més a si mateix que no al Creador, com exemplifica autobiogràficament al Llibre de contemplació: «Mas, ¿qué será del vostre servu, Sényer, qui es estat tan desordenat que la primera entencio ha posada en les vils coses e en les mesquines, e la segona entencio ha posada en vos? Car jo, Sènyer, posé la primera entencio en servir mi metex, e he posada la segona entencio en servir vos. On aquest es estat dels majors desordonaments que pusquen esser en null home» (ORL II, 228). Davant d’una situació semblant, Ramon no pot quedar-se mans plegades i ha de preveure’n la solució: «Sapies, fill, que molt es cosa mal stant e reprenedora amar diners, viandes, fills, possessions, honraments e les altres coses per la primera intenció; e amar Deu per la segona o no amar Deu ni per la primera ni per la segona molt es cosa reprenedora. On com açó sia tan gran defalliment e se·n seguesquen tants de mals, donchs molt es necessaria cosa a preycar e a mostrar a les gents que ignorantment cuyden amar e conexer Deu ab primera intenció e aman-lo ab segona». (II, 11). Per «preycar e mostrar a les gents», mestre Ramon bastirà, específicament, els trenta capítols del Llibre d’intenció, amb els quals ensenyarà a contrastar virtuts i vicis i a posar les dues intencions al lloc correcte davant la temptació diabòlica. N’és un exemple l’inici del capítol dedicat a la fe: «Si tu, fill, creus e cogites que Deus Pare engera de si matex Deus Fill, e del Pare e del Fill hix Deus Sant Spirit, e·l Pare e·l Fill, Sant Spirit son un Deu, no tres Deus, e tu has temptació que no puscha esser veritat ço cregues en los articles damunt dits, adonchs deus recórrer a fortitudo, caritat, justicia, que·t ajuden a conservar la fe en la intenció per que te es donada, e fortitudo enfortir-t’a ab caritat, qui es ajudant ab fe amant la intenció per que és». Els consells del pare al fill, per tant, d’un laic a un altre laic mancat encara dels coneixements bàsics sobre el món, constituiran el camí d’aprenentatge per recuperar la recta intenció i poder obrar virtuosament, com es fa manifest al capítol dedicat a l’avarícia i als mals que se’n deriven: «Amable fill, molt fortment te consell que tu no hajes avaricia, car vici és qui dona gran passió a sos sotmesos; car per injuriosa intenció, la voluntat no·s pot sadollar de ajustar riqueses, en lo qual ajustament ha molts perills e treballs, e açó mateix s’esdevé de conservar riqueses. E home avar tot jorn està sospitós, temerós contra leyaltat, sperança; e accidia li fa desijar mal, e enveja lo tormenta ab ira, en ço que no pot cumplir sa voluntat guanyant o perdent; ni de negun falliment ni tort avaricia no dona a conciencia null cessament ni remei».
Des d’aquesta perspectiva, tota l’obra de Llull s’ha d’entendre com un instrument per detectar els desordres i restablir l’ordre primigeni, tot revertint-ne les intencions: serà així que les prescripcions del Llibre d’intenció sobre com detectar els vicis i desbancar-los tot potenciant les virtuts, es convertiran en matèria literària formulada amb tota casta d’exemples tant al ja citat Llibre de meravelles com al Romanç d’Evast e Blaquerna, a la Medicina de pecat o al principal Llibre de Santa Maria, només per citar-ne alguns títols.
Seguint el fil intencional, que insistim-hi, recorrerà transversalment tota l’obra lul·liana, centrem-nos un moment al Romanç d’Evast e Blaquerna, obra escrita a Montpeller entre 1276 i 1283, dissenyada per a un lector clarament cristià i en la qual el protagonista Blaquerna vol ser ermità, objectiu que no és assolit fins que no ha ordenat el món a la llum de la doctrina intencional. Si bé l’empresa de «reforma» o d’ordenament de la cristiandat que s’hi proposa havia estat titllada tradicionalment d’«utòpica» per la crítica, en tant que impossible de dur-la efectivament a terme, la lectura en clau intencional permet de considerar el Blaquerna com l’aplicació pràctica del Llibre d’intenció a partir de la qual el món que s’hi esbossa pot eixir de l’entorbat estat de crisi en què es troba, sempre que se n’ordenin les intencions correctament: conèixer, lloar i estimar Déu ha de ser la primera intenció de l’home, mentre que tota la resta, tot allò que l’home faci o posseeixi, ha de ser una segona intenció instrumental per arribar a la primera. Ensenyar a ordenar les intencions i col·locar cada cosa al seu lloc serà la missió de l’intrèpit Blaquerna, que passarà per tots els estats possibles (pelegrí, frare, abat, papa) abans no arribi a ser ermità i compongui ficcionalment el Llibre d’Amic e Amat, la peça d’orfebrira fina que Llull concep per a guiar la contemplació dels ermitans. Tanmateix, Blaquerna no és l’únic personatge encarregat d’ordenar el món més proper. A banda del pare, Evast, l’acompanyen dues dones que tenen una importància cabdal tant en l’aplicació pràctica de la doctrina intencional com en el corpus literari lul·lià. Ens referim a Aloma, la mare del protagonista, i a Natana, la que n’havia de ser l’esposa però que finalment esdevé la Sponsa Christi per excel·lència i la millor abadessa del món: tota l’empresa d’ordenació que Blaquerna du a terme amb l’estol de prelats i canonges que l’acompanyen, prèviament ha estat assajada i posada en pràctica al laboratori d’una abadia femenina, en la qual Natana ha esdevingut model de virtut. Des d’aquesta perspectiva, per acabar de resoldre l’interrogant que hem formulat a l’inici de la nostra exposició, ens resulta del tot necessari parlar també dels models femenins en la literatura lul·liana, aspecte al qual hem dedicat part de la nostra investigació i que permet d’eixamplar la mirada que Llull tenia sobre la dona en la transmissió de l’Art. A diferència del que podríem esperar en un context medieval, Ramon s’allunya dels tòpics que ràpidament titllaríem de «misògins» i ens presenta una dona sàvia, capacitada intel·lectualment per exercir la tasca que se li encomana al servei de Déu i de la comunitat: si bé és cert que la jove no ha tengut la formació intel·lectual que sí que li sabem a Blaquerna, es prepara ben aviat per exercir eficientment les tasques que se li encarreguen com a novícia. En el capítol dedicat a l’elecció de l’abadessa, arran de la mort de la que ocupava el càrrec, se’ns revela el coneixement de l’Art lul·liana que té Natana, que per iniciativa pròpia aplica a l’elecció de la nova abadessa. El fet que al romanç sobre l’ordenació de la cristiandat sigui una dona la que explica la complexa teoria de la votació (que, apuntem-ho només de passada, Llull desenvolupa tan sols en dues obres específiques) resulta una dada del tot significativa, atès que vol dir que la dona també té la capacitat d’aprendre l’Art i en conseqüència la pot transmetre: l’Art no fa distinció de sexes, és del tot assequible tant per als homes com per a les dones, l’única condició és que la voluntat mogui l’enteniment a entendre l’Art, com s’afirma en boca de Natana mateixa: «On, dementre que la abadesa dehia subtilment aquestes paraules, una dona dix a l’abadesa que no era leguda cosa que a fembra fossen dites tan subtils paraules. E l’abadesa respós dient que pus l’enteniment les podia entendre, cuvinent cosa era que la volentat volgués que·l enteniment se·n exalçás a entendre e que mills ne pugués la volentat contemplar e entendre Déu e ses obres». L’abadiat de sor Natana es caracteritza per la formació moral de les dones, formació que inclou la lectura com a instrument d’aprenentatge i, sobretot, la instrucció o «donar doctrina» en l’ordenació de les intencions. Citem, a tall d’exemple, l’episodi en què una monja li confessa, a Natana, el desig que tenia de ser abadessa, no per servir la comunitat sinó per vanitat: «“Veritat, -dix una altra dona-, que yo desirava esser abadesa, majorment per honrament de ma persona que per caritat ni per amor que hagués a Déu ni a les dones”. L’abadesa respós: “Amar prelació per esser honrat es ergull e vanagloria e es contra la vida de Jesucrist, qui en est mon volch ser pobre. Mas amar preladia per servir Déu e per ordenar a via de salut aquells qui son desordenats es amar Deu e son proisme, és caritat a Déu plaent e agradable. On mortificar aytal fat voler, ço es amar preladia per esser honrat, pot esser mortificat remembrant la vida de Jesucrist e dels sants, qui amaren pobretat; pot esser mortificat remembrant los treballs que prelat sosté en governar ses sotsmeses e la servitut en que és a tots sos sotsmeses. E per la folla volentat que vos hagués, fos contra libertat, cor esser dona conventual es sotsmetiment de son major tan solament e esser abadesa es sotsmetiment e servitut a totes les dones; on si fos cosa que a Déu fos plaent e a les dones, e que vos haguessets ordenada volentat, volentera camiara lo meu ofiçi per lo vostre». Aquesta actuació sàvia, pacífica i exemplar de la protagonista la porta a ordenar el microcosmos femení de l’abadia, tot ensenyant les monges a restablir l’ordre correcte de les intencions, per la qual cosa «lloen e beneeixen Déu qui tanta de saviesa havia donada a l’abadessa, ni cor lur havia donat tant bo pastor qui per sciencia e per santa vida tant fortment les adoctrinava en amar e coneixer lur espós Jesucrist e ses obres». Notem aquí que l’etiqueta de «tant bon pastor» relativa a Natana serà atribuïda exactament igual al capítol sobre el bisbat de Blaquerna: «Gran era lo bé que el bisbe [Blaquerna] feia e tot lo poble lloava e beneïa Déu, qui tan bon pastor lur havia donat; e per los mèrits d’aquell bisbe, Déus beneïa aquella ciutat». De dones semblants a Natana, en trobarem escampades arreu de tota l’obra lul·liana: el Llibre de Santa Maria, obra situada cronològicament entre 1290 i 1292, és dedicada explícitament a un receptor femení i és protagonitzada per les al·legòriques dames Intenció, Lausor i Oració, que ploren desconhortadament, perquè ja no són conegudes ni estimades pels homes. Vegeu com una escena femenina quotidiana esdevé motiu d’exemple per il·lustrar les paraules d’Intenció: «Recontà Entenció e dix que una dona havia dues donzelles qui molt volenterosament la servien. La una li servia alegrament e ab cara rient e pagada, e l’altra la servia ab cara trista, e temerosament e consirosa la servia en totes aquelles coses que la servia. Aquella qui ab la cara rient e alegrement la servia, era mes yvaçosa, e mes leugerament servia que l’altra donzella qui ab cara trista e humil e temorosa la servia. Molt se meravellà la dona de la manera d’aquelles dues donzelles, e volc saber de cascuna la entenció per la qual la servien. Aquella donzella qui ab bella cara e alegrement servia la dona, dix que ella la servia per amor la qual havia a sa dona, e l’altra dix que ella la servia per temor que havia que no li faés negun greuge. On per açò la dona consirà que aquella donzella qui era alegre en tot quant feia de servei a la dona, amava per la primera entenció, la dona servia pus fortment que aquella qui per la segona entenció amava; car amor major bondat e granea e perserverança e les altres, ha en la primera entenció que en la segona». Les dones, en totes les seves facetes, seran actants i representants d’aquest canvi que Llull ens reporta, en aquest redreçament social que ens proposa.
Amb aquesta reflexió discreta de dia de festa, hem volgut comunicar-vos el que, per a nosaltres, és prescriptiu per entendre tota l’obra de Ramon Llull: ordenar els objectius vitals (i saber-ho fer) és indispensable per viure en un món convuls i canviant, exposat a intrusions contínues i amenaçants. Des de l’exeperiència pròpia, Ramon Llull, ens convida a actuar des de la recta intenció en tots els aspectes de la vida, prioritzant els nostres objectius i entenent quina és la labor pròpia en la societat. Des de l’amància, sota l’aixopluc del paraigua de l’Amor, llegir Llull en temps de crisi, estudiar-lo, compartir-lo, va d’això, va de recuperar i de restablir l’ordre d’uns valors fonamentals que permetin teixir diàlegs sincers amb l’altre i que permetin obrir la porta al respecte, a l’entesa i a la pau.
Maribel Ripoll Perelló
Departament de Filologia Catalana i Lingüística General
Universitat de les Illes Balears
Comentarios