Bartomeu Ribes,
Màscares del poema.
Arola Editors, 2022.
Bartomeu Ribes segueix apostant per una elaboració pausada i força plàstica a l’hora de donar cos als poemes
Sempre sol ser una garantia d’aconseguir resultats òptims, el fet d’anar treballant els versos sense presses ni deutes amb les pròpies expectatives. La feina constant i sincera gairebé sempre assoleix uns nivells qualitatius d’alçada. En el poemari Màscares del poema (Arola Editors, 2022), el poeta eivissenc Bartomeu Ribes ens proposa un viatge poètic de gran intensitat i profunditat líriques, amb versos que se situen entre el desig i l’absència, la presència i el record. La seva veu, marcada per una expressió potent i visual, és capaç de transformar la paraula en un espai de contemplació, on la natura morta es converteix sovint en un símbol de la condició humana, plena de silencis i interrogants. En els versos del poema dedicat a Giorgio Morandi, per exemple, Ribes aconsegueix captar la fragilitat de l’instant i la precarietat de les emocions que no sabem o no podem gestionar. Hi trobam un cos que es desvesteix, un espai que es buida i un temps que es fragmenta com un paisatge de llum tènue, sense dramatismes però ple de densitat emotiva. Aquesta relació amb l’obra de Morandi, com amb altres artistes de la talla de Magrittte, E. Barret Browning, Delacroix…, sembla ser més que un simple homenatge: esdevé una metàfora de l’esforç per capturar la presència efímera de les coses. La natura morta, en mans de Ribes, esdevé una exploració del silenci i la renúncia, dels cossos que no es troben i dels mots que no consolen: “Xarop del teu cos no begut a temps. / Espai del temps que em desvesteix de tu. / Agost del llit partit a destralades / i incompartible amb el crepuscle roig / que més ofega quan la nit s’apropa”. El poeta treballa amb imatges netes, concises, en una línia que evoca la contemplació d’una Eivissa íntima i atemporal, d’un territori interior a mig camí del goig i la desfeta. A Màscares del poema, l’autor no només posa en escena una poètica de l’absència, sinó que cerca dignificar la senzillesa, la quietud i la distància. La mar, les onades, el vent i el desig evanescent són constantment presents en els seus poemes com a elements vitals que ens recorden la vulnerabilitat de l’existència. En la seva mirada madura i a voltes un punt melancòlica, el poeta aconsegueix plasmar la tensió entre el temps que ens devora i la persistència de la memòria. És aquesta lluita contínua, feta de silencis i esperes, la que atorga profunditat a un poemari que, com un mirall resplendent, ens retorna el rostre d’una poètica de la condició humana: senzilla, quotidiana, i alhora profundament complexa.
Comments