Hem llogat el cotxe a Roma perquè per anar a Predappio sempre és millor fer-ho en un vehicle de lloguer, per si de cas i perquè dissimula més, pots semblar un nostàlgic vingut de fora. I si ha de passar alguna cosa els setanta o vuitanta euros de llogar un cotxe per dos dies amb assegurança a tot risc sempre estan ben invertits, molt millor que jugar-te-la a que es quedin amb la teva matrícula o que et trinxin el cotxe si pel que sigui descobreixen que no ets dels seus. També és millor pagar en efectiu als llocs. De fet això s’hauria de fer a Predappio i a tot arreu. Això és el que expliquen les regles bàsiques de seguretat del periodisme, però no sempre es poden seguir. Hi ha tanta competència, darrerament, que les cròniques es paguen a preu de patató i si a sobre hi has de posar tu la infraestructura llavors no surt a compte i l’única solució és rebaixar mesures de seguretat i anar amb el teu cotxe a tot arreu. Però ara tenia la sort de tenir un bon acord amb un mitjà que em proporcionava una bona cobertura logística i que no em lligava de mans i peus amb criteris d’exclusivitat. Per això vaig a Predappio en un cotxe de lloguer.
No havia estat fàcil convèncer els meus caps de la necessitat de fer el viatge. Bé, en realitat sí que n’estaven convençuts, però havien de trobar la manera que no ens costés una fortuna. Entre bitllets d’avió, alguns dies fora de casa, llogar un cotxe, menjars... no sortia barat. El reportatge estava més que justificat: la basílica de Mussolini passava a obrir-se permanentment a les visites a Predappio, el poble a 320 quilòmetres de Roma on va néixer el Ducce. Això ja era notícia, però en el context d’ascens al poder de l’extrema dreta a tota Europa i després que aquesta hagués governat a Itàlia, era encara molt més interessant, i més per a un mitjà d’esquerres com el meu.
Al final me n’havia sortit i ara conduïa de cap a un dels llocs de pelegrinatge dels feixistes i neonazis de mitja Europa i amb un sol contacte fet, el de la Renatta Cappodimonte, venedora de records i souvenirs feixistes a la una de les tres botigues que hi havia al poble. La Renatta tenia trenta-dos anys i en feia tres que treballava a la botiga, que era del pare del seu marit, un policia corrupte a qui havien enxampant cobrant per donar protecció als organitzadors de timbes de pòquer il·legals a la regió i als amos de dos puticlubs i que mentre esperava el judici havia fugit ningú no sabia on, deixant-la a ella amb una criatura de sis mesos i la reputació tacada: ningú no es creia que no sabés res dels tripijocs del seu marit. Això la va abocar a treballar a l’únic lloc on podia fer-ho: el negoci de la família.
Havia contactat amb la Renatta gràcies a una bona amiga comuna que era corresponsal a Barcelona d’uns quants mitjans alternatius i que sempre m’havia dit: “si mai vols fer un bon reportatge tinc una amiga que ven els records de Mussolini i del feixisme i el nazisme al poble on va néixer i on està enterrat el Duce, t’encantarà”. El dia abans la vaig trucar de part de la meva amiga i m’ha citat per d’aquí a una estona, però m’ha dit “no sé si et podré atendre bé perquè calculo que la botiga estarà molt plena avui, però sigui com sigui podem quedar a la una per dinar, quan tanco la botiga fins a les tres”.
Aparco prop del cementiri i me’n vaig de cap al cementiri. Hi ha molta gent esperant per poder entrar a visitar la tomba. No hi falten nostàlgics amb la camisa negra però també hi ha gent molt jove, especialment alemanys. Aquí poden exhibir impúdicament les creus gammades de les samarretes i dels tatuatges, les insignes metàl·liques de les SS, les creus celtes. A Alemanya seria impossible. Hi ha unes quantes noies molt joves italianes. He fet unes quantes fotos sense que ningú no m’hagi dit res, però per a les de més a prop utilitzo el mòbil. Faig creure que m’estic fent un autoretrat, però en realitat estic fotografiant tota aquesta gernació que ha vingut a retre culte a Mussolini, un Mussolini que ara és una espècie de sant laic.
Quan en tinc prou me’n vaig a veure la Renatta, que m’explica que al poble gairebé sempre han governat les esquerres, però que ara fa poc ho fa la dreta per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. I que Mussolini és el principal atractiu que hi ha al poble, la principal font d’ingressos gràcies al turisme cultural. “Aquí només hi vénen feixistes i neonazis de tot el món, i ho fan amb total impunitat, però quasi totes les famílies del poble viuen d’això directament o indirecta”.
―I tu què hi fas aquí? –li demano mentre la cambrera ens aconsegueix una de les millors taules d’una pizzeria plena a vessar de turistes. La Renatta em diu que la seva amiga sempre deixa dues taules buides per a la gent del poble, perquè no s’hagin d’esperar i també em reconeix que els preus són diferents per a ells.
―Jo sobrevisc. No sé que et deuen haver explicat de mi, però la realitat és que aquest és un bon lloc per passar desapercebut. Ningú no et busca quan ets l’encarregada d’una botiga de records de Mussolini, com si fer-se invisible fos totalment possible al mig de tots aquests feixistes que sembla que ningú no vulgui veure. Hi ha qui s’estranya que l’extrema dreta tingui tants seguidors arreu del món i jo sempre els dic que només cal passar un matí a la botiga per entendre-ho, o que basta que facis un cop d’ull aquí mateix.
Dissimuladament miro les taules del local, totes plenes.
―Què hi veus, aquí? –em pregunta.
―Gent de tot el món.
―Sí, però com són? I no em contestis per la seva ideologia.
―Home, fan pinta de no tenir molts diners i molts són joves o molt joves.
―Exacte. Hi ha uns quants nostàlgics del feixisme, ja veuràs demà quan arribin els autocars d’arreu del país per celebrar l’aniversari del Duce, però hi ha molta gent jove i sense gaires diners, gent desencisada que ha trobat en el feixisme un refugi.
Acabem de dinar i la Renatta insisteix perquè provi el tiramisú. “La cuinera és una feixista integral, però cuina de puta mare. I les postres són la seva especialitat, així que ja que has vingut fins aquí el millor que pots fer és provar-los. No sé si serà molt útil per a la teva crònica, però et prometo que compensa el viatge fins aquí”. Té raó, és una de les coses més bones que he menjat mai.
La Renatta em deixa voltant tranquil·lament per la botiga durant una estona mentre ella va atenent un degoteig de clients. Hi ha postals del Duce, merxandatge de partits racistes o supremacistes de tot arreu i la publicitat d’un taller de tatuatges que hi ha dues cantonades més avall especialitzat en tota mena de gravats d’ideologia extrema. A la botiga hi ha una aparador amb les peces més preuades, insígnies militars originals i condecoracions, sobretot, i un cinturó d’un uniforme original de les SS que és la joia de la corona. M’hi estic una estona prenent notes mentals i fins i tot fent alguna foto dissimulada amb el mòbil.
Cap al vespre la Renatta m’explica que demà ja no serà aquí, que ha trobat una plaça per al seu fill a una escola a Barcelona i que la meva amiga l’acollirà durant els primers dies que sigui a la ciutat. “Tinc uns quants estalvis i he aparaulat unes feines com a traductora, així que tot això demà serà només un record, però si em portes a mi i al nen a Roma et donaré una notícia bomba, així m’estalviaré haver de fer el viatge fins a Roma en el darrer autobús del dia que segurament anirà a rebentar de tota aquesta gent”.
―D’acord, on vols quedar?
A les vuit aquí mateix. Faig temps pel poble. Entro en una botiga a comprar aigua. Paro a fer un cafè, faig les darreres fotos i començo a pensar en la crònica que escriuré demà matí. Em quedaré encara dos dies més a Roma, per aprofitar el bitllet d’avió, fent unes quantes entrevistes. Arribo puntual a la cita i ella i el nen també. Fa tota la impressió de ser més una fugida que no pas un viatge.
―A quina hora teniu l’avió?
―A les dues de la matinada, és un vol xàrter, però era el més barat que hi havia. Deixa’ns on et vagi bé de Roma, ja agafarem un taxi per anar a l’aeroport, no pateixis.
―No, dona, no vindrà d’uns quants quilòmetres.
Ella somriu per primera vegada en tot el dia. Fa cara de cansada, de preocupada, de tensió acumulada.
―Mil gràcies.
Condueixo en silenci una estona mentre ella parla amb el seu fill i li fa manyagues per a que es dormi.
―Abans m’has preguntat què hi feia jo allà...
―Sí.
―No t’he dit tota la veritat. També hi feia justícia.
―Això m’ho hauràs d’explicar.
Van passant els quilòmetres i ella em va contant la seva història, un pare en cadira de rodes per un atemptat de l’extrema dreta en els anys vuitanta; un pla per acostar-se a l’ou de la serp i esclafar-lo des de dins; fer caure el marit per poder acostar-se al sogre i començar a treballar a la botiga per ordir el seu pla i la necessitat de ser en un lloc segur en el moment de tornar el colp allà on fa més mal. I el moment havia arribat.
Els deixo a l’aeroport amb la promesa de tornar a trobar-nos a Barcelona.
―Per què confies en mi?
―No ho sé, però mira, d’aquí a molts anys podràs explicar que m’has portat a l’aeroport.
―Potser sí. Cuideu-vos molt, que tingueu molta sort.
Torno a l’hotel, deixo el cotxe a l’aparcament i passejo fins a un restaurant xinès que té la cuina oberta tota la nit. Som pocs clients, un grup de joves que duen haver acabat de treballar fa poc, un home sol amb pinta d’oficinista insomne, un vell que llegeix un diari mentre engoleix pollastre. Al cap d’una hora torno a l’hotel i em desperto unes quantes hores més tard amb el soroll del televisor que explica que deu mitjans impresos de tot el món i una cinquantena de mitjans digitals han publicat el que ja es coneix públicament com a Document Camisa Negra: els noms i cognoms de més de deu mil clients que en els darrers anys han comprat merxandatge feixista i nazi a una botiga de souvenirs de Predappio. Tots extrets dels rebuts dels pagaments amb tarja de crèdit amb el nom i cognoms, data de la compra i objectes adquirits. I entre els noms: dos ministres italians, deu parlamentaris europeus de diferents països i diferents líders de partits polítics a més a més d’un munt de ciutadans anònims. La filtració l’ha facilitada el portal wikileaksi i he respirat tranquil en confirmar que entre la llista dels mitjans que la publicaven hi havia el meu. Sona el telèfon:
―Ho has vist?
―Sí.
―Posa’t a escriure la teva crònica ja i envia’ns les fotos.
―D’acord.
―Ah, i ja sé que no cal, però no escriguis ni una paraula de la Renatta Capodimonte, algun dia arribarà el moment que expliquis la seva història, però ara toca protegir-la.
―És clar.
Miro per la finestra i penso que ha arribat el moment, cal escriure la crònica de com les targetes de crèdit han convertit l’adoració al Duce en un vodevil que pot ensorrar un govern: Mussolini Superestar.
*El conte 'Mussolini superstar' va ser el guanyador del certamen Alella a Guida Alzina de 2022.
Comentarios