El 3 de juny farà cent anys de la mort de Kafka -3 de juny de 1924- L’escriptor txec en llengua alemanya que a la seva obra va deixar reflectida l’angoixa vital de l’ésser humà del segle XX, premonitòria també del nostre. Els centenaris serveixen per descobrir, redescobrir, llegir, rellegir o revisar autors i autores oblidats o descatalogats. Benvinguts, doncs. Però alhora hi ha un altre aspecte poc visible i és la presència anònima de les dones amb qui l’autor ha conviscut o hi ha tingut relació. Ës el cas de Milena Jesenská, una intel.lectual txeca que va morir, precisament, ara fa vuitanta anys, el 17 de maig de 1944 a Ravensbrück i va tenir una relació breu, però molt intensa, amb ell. Fa un parell de mesos s’ha publicat una novel.la de Monika Zgustová, Soc la Milena de Praga, editada per Galàxia Gutenberg, inspirada en la seva vida. La Monika, escriptora i traductora txeca que viu a Catalunya de fa molts anys, té una extensa llista de traduccions d’autors txecs al català, Hrabal, Kundera, Karel Čapek, Jaroslav Hasek, Seifert, Vančura. Ha traduït del rus Anna Akhmátova, Marina Tsvetáieva, Isaak Babel. I també ha escrit novel.les, totes amb dones com a protagonistes. Les que van sobreviure al gulag, la filla de Stalin, Vera Nabókova, Gala i ara la Milena de Praga.
L’autora ha dit que amb aquesta obra pretenia treure la Milena de l’ombra de Kafka i donar-li vida pròpia. És clara, doncs, la intenció d’oferir-nos la personalitat singular de dones que han viscut o han tingut relació amb homes que tenen pàgina fixada als llibres i no les coneixem si no és rere el possessiu o directament amb el cognom del marit o parella. Fer visibles aquestes anònimes de la història, malgrat haver portat el pes del món des dels orígens, és un propòsit necessari per anar omplint un buit secular. Vides silenciades, en procés de restitució.
Ara amb motiu del centenari tornarem a veure el nom de la Milena com a amant de l’escriptor txec. Cal, doncs, com diu Zgustová saber qui era. Una novel.la, tot i que és ficció, ens pot servir d’aprroximació al personatge. Ell era escriptor. Ella també. Escrivia, traduïa i va ser una periodista brillant. La seva traductora al txec. La primera que va traduir Kafka a una altra llengua. La traducció els va unir i es van estimar, sí. L’un va ser important per a l’altre, sí. Però tots dos tenen nom propi. La mala il·luminació pot crear efectes distorsionats.
Esborrem ja d’una vegada el clàssic esquema de l’amant de o l’esposa de. El rol tradicional no serveix a la veritat. Milena Jesenská era traductora i escriptora i no una amant amagada rere la cortina. Participava en els cercles literaris dels cafès a Viena i a Praga, al costat de Hermann Broch, Franz Werfel, Max Brod etc. Als cafès s’escrivia, es debatia, es respirava literatura, era el refugi dels amants de l’esperit. I ella n’era assídua.
Va ser professora de txec a Viena en uns anys difícils, la caiguda i desmembrament de l’imperi. Aquesta llengua era considerada rústega i de poc interès, una llengua domèstica, minoritzada. La humiliació constant i la mirada condescendent la feien patir però la dificultat també la menava cap a la superació. I a més d’ensenyar txec en un ambient poc favorable va començar a traduir i escriure per assolir la independència d’un marit, el crític, Ernst Polak, que la tractava despòticament i no l’estimava.. Primer calia tenir diners per menjar, després, un espai propi. Traduïa de l’alemany, del francès, de l’anglès i del rus. Va traduir Kafka, Thomas Mann, Franz Werfel, Gustav Meyrink, Heinrich Mann, Rosa Luxemburg, Henri Barbusse, Romain Rolland, Stevenson etc. Es va convertir en una periodista molt coneguda a Praga, brillant, subtil, lúcida. Va col.laborar amb els principals diaris i revistes de la capital txeca. Durant els anys vint Praga va ser una ciutat que s’obria al món. L’any 1918 Txecoslovàquia havia conquerit la independència de l’imperi i s’alliberava del provincianisme austríac. En aquest context general creixia també el moviment d’emancipció de les dones. Les dones de la famíla del primer president i fundador de la República, Thomas Masaryk n’eren un exemple. L’any 1926 ja es va publicar un volum amb una selecció dels seus articles amb el títol “El camí cap a la simplicitat”.
Milena Jesenská es presentava amb el nom de la ciutat que estimava, Praga, on havia nascut i viscut a l’ombra dels castanyers i amb l’aroma dels til.lers a la primavera, la bellesa i el misteri de l’illa de Kampa, el Vltava, la màgia de la Ciutat Vella, el carrer dels Alquimistes, els cafès Arco i Slàvia, la música, els teatres, l’arquitectura moderna racionalista, una ciutat amb una empremta d’art i natura molt especial. Aquesta manera de definir-se no pas pel seu cognom patern, ben conegut, sinó pel nom de la ciutat, és una mostra del tarannà senzill, natural, sense afectació, sincer que va tenir sempre. L’autenticitat va ser un principi fonamental del seu caràcter.
Gran lectora des de l’adolescència, Hamsun, Dostoievski, Tolstoi, Thomas Mann. El seu intel.lecte era el seu guia, s’espavilava tota sola, no tenia altra guia que la seva intuïció. De jove, una noia rebel, alumna des del 1907 fins el 1915, del primer institut femení de Praga, d’idees progressistes, Minerva. Òrfena de mare des dels setze anys, lluitava i experimentava per tenir la seva pròpia escala de valors. Les idees paternes li eren imposades sense respecte per les seves inclinacions i habilitats. Va estudiar un any de Medicina per complaure el desig patern i, veient que no era el seu camí, va abandonar els estudis.
L’enamorament apassionat per Ernst Polak, la va tornar a enfrontar a son pare perquè ell no podia acceptar un alemany i a més jueu, això era un escàndol, una taca al seu prestigi. Per resoldre la situació la va fer internar en una clínica psiquiàtrica. Hi va ser nou mesos de juny de 1917 fins mars de 1918, en va poder sortir gràcies a la confiança d’una infermera que la va ajudar. La relació d’amor-odi cap el seu pare, va ser una constant a la seva vida. Un home tirànic, autoritari, colèric, nacionalista txec, ciurgià dentista i professor de la Universitat de Praga, amb un antecedent il.lustre, Jan Jesenius, metge de capçalera de l’emperador Rodolf II, ajusticiat el 1621. D’idees progressites, defensor de la llibertat de la ciència i de consciència enfront de l’Església es va oposar a la pretensió de l’Emperador de controlar la Universitat. Va ser empresonat i condemnat a mort.
La maleta dels somnis. Aquest objecte que té un significat molt precís alhora conté una potent càrrega simbòlica de llibertat, de desigs i somnis traginats, d’aventura, de recerca, de la vida que es mou i que, ara amb la globalització brandant a les rodetes, ja no té la mateixa aura. Milena va tenir diverses vegades la maleta a la mà amb resultats ben diferents. La primera per anar a Viena casada amb Polak, l’home que ella havia triat. Escollia el seu camí i trencava la relació amb el pare. Aquella vegada la maleta semblava que la portava a una vida més plena i lliure i al final va resultar un pou d’infelicitat i patiment. Poc temps després ella va haver d’acceptar la feina ocasional de portadora de les maletes dels viatgers a l’estació de Viena per guanyar-se uns diners que li calien per sobreviure.
Un dia, després de molts sofriments i una gran inseguretat, Milena va tornar a agafar la maleta d’una revolada. Prenia les les regnes de la seva vida i ja no les deixaria mai més Així començaria un trajecte de superació i de confiança, dur, àrid, després de sis de desempar. Tenia vint-i-set anys. Amb un coratge, que superava la por intensa que patia de mesos i mesos, es llançava al món, es descobria ella mateixa, ben sola, sis anys suportant la solitud i la tristesa, mitigades per la intensa relació amb Kafka, la tendresa del qual tampoc no es va allargar gaire. La seva vida es va extingir aviat. Quatre anys de relació epistolar amb algunes trobades esporàdiques. Tenien punts en comú, l’amor per la literatura i el conflicte patern. Els unia la traducció, es van estimar a través de la llengua i les paraules. Kafka escrivia en alemany, la llengua materna, però el txec, la llengua del pare, també formava part de la seva vida. Estimava les dues llengües.
L’escriptura va ser la salvació per a Milena. Una forma de vida i de llibertat. Escriure per entendre la vida. Com a coneixement. Anar més enllà dels fets per arribar a tenir consciència del que hi ha al darrere com aquell que arriba al cim després d’una pujada difícil i encabat pot veure una panoràmica completa. L’amor per la llengua. La traducció com a escriptura i acolliment. L’hospitalitat de les paraules.
Praga va ser la pròxima destinació. S’hi va instal.lar definitivament. Va continuar fent de periodista. Va passar per moltes vicissituds, bones i no tan bones, diferents parelles, un matrimoni amb un arquitecte, afí al moviment Bauhaus txec, Jaromír Krejcar, amb qui va tenir un filla l’any 1928, Jana. Va tenir un embaràs i un part difícil que sumats a complicacions anteriors li van portar conseqüències negatives per a la seva salut, la cama esquerra no va recuperar mai més la normalitat. Va quedar coixa. A mesura que les seves vivències anaven canviant també van anar variant els temes sobre les quals escrivia. Els anys trenta seran uns anys marcats per dificultats personals i per un fet polític trasbalsador, l’arribada de Hitler al poder l’any 33. tindrà un repercussió important al país de Milena. La propaganda nacionalsocialista avançava pel sud fins arribar a l’ocupació l’any 39.
A finals dels anys vint Milena es va afiliar al Partit Comunista. S’hi va abocar amb una fe i una passió intenses. Amb la mateixa passió després de cinc anys d’experiència se’n va allunyar. La censura, el control totalitari, la delació, les purgues, eren a les antípodes del seu pensament. No s’hi havia afiliat per perdre la llibertat sinó precisament per guanyar-la. Havia escrit que la democràcia capitalista era l’avantsala del feixisme. Però no podia acceptar aquells mètodes per canviar el món..
Poc després del 33 comença la tasca activista, ajudant els refugiats que emigraven de l’Alemanya de Hitler. Durant els anys 30 escriu articles polítics. Els seus escrits tenen el to que correspon al moment que viu el país i Europa. A Prítomnost (Presència), setmanari liberal demòcrata molt llegit, des del 1937 amb una lucidesa extraordinària comenta els fets que es van produir després del acords de Munich. Els articles i reportatges d’aquesta època són d’una perspicàcia fina, compromesos i intel.ligents. L’actualitat política del país ocupa el seu pensament. Denuncia el creixent antisemistisme, fa un reportatge sobre la situació dels sudets, analitza la guerra d’Espanya i el rol que hi han fet les Brigdes Iinternacionals. El setembre del 39 el director del setmanari és detingut. Però ella no s’atura, col.laborarà amb la premsa clandestina.
Germana de les seves amigues, amiga de les ex parelles, mare que ajudava els refugiats. La vida entesa com una xarxa solldària, d’amistat i ajuda en moments de dificultat extrema. L’amistat era fer tot allò possible per a l’altre, un sacrifici voluntari, la generositat portada al límit. I aquest concepte també era extensiu a les causes socials i polítiques. La seva empatia no tenia límits com tampoc la seva passió per les causes justes. Quan els nazis imposen les restricions als jueus i els obliguen a cosir la creu de David als vestits, ella també la hi portarà.
El seu activisme contra la tirania era imparable. Tenia tots dos peus a la resistència. Casa seva, llar de refugiats i perseguits. Acollia sense dubtar, sense mirar el perill que corria ella també. Ajudava a marxar però ella no volia fugir. Considerava que no podia abandonar la resistència, que algú s’hi havia de quedar.
L’última maleta no va ser com les altres. L’atzar va jugar a traïció. El 39 Va ser detinguda per la Gestapo, acusada de col.laboració amb la premsa clandestina i després com que no hi havia prou proves deportada a Ravensbrück per a ser” reeducada”. Neus Català, Conxita Grangé, Mercedes Núñez, Carme Bartolí, Coloma Seró també van viure en aquell avern. Allà trobarà l’escriptora alemanya Margarete Buber Neumann, que havia estat al gulag soviètic i es faran molt amigues. L’una va ser un suport per a l’altra i aquest coixí les va ajudar a sobreviure. L’únic consol al fons de l’infern. Margarete després va escriure la seva biografia. Milena li havia demanat que si ella se’n sortia, havia de deixar testimoni escrit del que havien viscut. Posteriorment Margarete va escriure les vivències de tots dos totalitarismes, l’estalinisme i el nazisme a “Prisionera de Hitler y Stalin” i la biografia de Milena.
Margarete explica com Milena es va adaptar a tota classe de patiments amb dignitat, el seu esperit lliure l’ajudava a viure. La seva capacitat creativa l’embolcallava amb un mantell protector i li facilitava una llibertat mental que es contradeia amb la realitat que vivia al Camp. No era ben vista per les preses polítiques comunistes per causa de la seva llibertat interior que la feia estar fora de les lluites ferotges per sobreviure, enveges, rancúnies i altres males herbes. Viktor F. Frankl al llibre “L’home a la recerca de sentit” diu que la fugida cap endins és un recurs per aïllar-se de l’ambient esborronador I poder així tornar al món interior intel·lectualment més lliure i més ric. “Només així es pot entendre que de vegades constitucions molt delicades puguin, paradoxalment, sobreviure al camp de concentració millor que no pas les naturaleses robustes.”
És el cas de Milena. La llibertat que presidia els seus actes malgrat la constitució dèbil i malalta per les condicions salvatges de vida primer a la presó i després al camp era indissoluble. Va morir per una septicèmia, després d’una operació feta amb males condicions a la infemeria de Ravensbrück.
Vida i llibertat
El personatge de Milena no deix indiferent. El coratge i la integritat de la dona que va procurar ser durant tota la vida amb obstinació persistent, tot i els moments de foscor, que també n’hi va haver, ens la fan molt humana i propera. Kafka en una carta diu que la veu com una columna de foc que avança per la terra. Efectivament, la vitalitat i la força que exhibia eren incombustibles. La seva història de superació, de senzillesa, de dignitat, de voluntat, d’empatia, captiva.
Per saber-ne més hi ha la biografia de Margarete Bubber-Neumann en castellà, a Tusquets. I en català les cartes de Kafka, Cartes a Milena, una esplèndida traducció de Clara Formosa Plans, a Quid Pro Quo. Hi ha una biografia escrita per la seva filla, Jana Černa, traduïda del txec al francès. I, en francès també, un recull dels seus articles en un volum que es diu Vivre. L’any 1999 l’Ajuntament de Sabadell la va incloure al nomenclàtor.
Amb aquella flama de llibertat va circular per revolts difícls. Se’n va sortir amb més o menys fortuna, però sempre amb la mateixa actitud, fidel a la veritat i la justícia. Recordem-la, doncs, com es mereix, una personalitat destacada i singular de la cultura txeca del període entre dues guerres. Destriem el gra de la palla.