En aquest tercer i darrer lliurament he inclòs tres noves versions de contes breus publicats a Distàncies curtes (Lleonard Muntaner 2003), i alguns microcontes eròtics una mica gruixuts que vaig decidir no incloure a L’impacte dels meteorits (Disset Edició, 20024).
I
LA NIT LLUMINOSA (Nova versió de “Ah surt nit intrusa”)
Des que tenia memòria escrivia versos. Uns versos fats, displicents, ampul·losos. Com la seva vida. Feta de rutina i desencís. L’única dona que havia estimat el va abandonar per casar-se amb un altre home feia més de quinze anys. Aleshores va sentir la desolació de la nit que creixia dins el seu cor. I es refugià en la poesia per sobreviure. La creació fou una forma de sublimació, de poder portar la càrrega feixuga de la vida sense trontollar. Tot i que era un poeta mediocre, malgrat la seva obcecada voluntat, mai no havia deixat d’escriure’n. La poesia, si més no, l’eximia d’aquella existència grisa, esquifida, miserable.
De sobte, inesperadament, ella va tornar a aparèixer. Tenia tres fills i el marit l’havia abandonada. Se’n va enamorar un altre cop. Li va escriure molts versos, però eren estantissos, insubstancials, desnerits. I ell s’adonava. Això el feia sentir-se frustrat. Era l’única peça que no encaixava en aquella aura de felicitat que cristal·litzava en tornar a estimar-la. Augurava que no podria retenir-la molt de temps amb aquelles composicions matusseres. Recordà que en la seva joventut li havia recitat un sonet amb un oxímoron a cada vers, i ella en quedà fascinada. Li va dir que calia ser un geni per fer allò. Pensà que si era capaç de compondre un poema molt més dificultós farcit d’imatges amb aquesta figura lògica, sens dubte l’enlluernaria i ella, afalagada, li demostraria respecte i admiració. La literatura podia tenir aquest efecte de seducció, d’arravatament. Començà, doncs, a fer provatures. Després de molts d’esforços, aconseguí un llistat de gairebé un centenar d’oxímorons. Intuí que havia de ser ambiciós si de veritat volia impressionar-la, així que decidí escriure una composició amb un total de 365 versos, com els dies de l’any i les metàfores morals del Llibre d’Amic e Amat de Llull. I es posà a la tasca. Després de moltes nits en vetlla combinant imatges, confegí la primera estrofa en decasíl·labs blancs:
«Em sobta el tacte de tardor florida,
l’agredolç clarobscur de les virtuts
pecaminoses i de l’amargura
plaent: el foc gelat de la carícia,
l’aspra tendresa del sòlid alè,
la neu negra de les teves besades...»
Era simple però eixerida. Així doncs, després de molt de patiment, havia encertat amb els primers versos. Era una qüestió de paciència que creés els 359 que li mancaven al poema. Aleshores va ocórrer un fet inesperat: mentre ell estava ocupat en aquella noble tasca, ella es va cercar un amant més fogós i menys obsedit per la lírica. El poeta, en saber-ho, desficiat, en un estat llastimós proper al desnonament més absolut, es va dirigir a casa de la seva estimada per implorar el seu amor. Com que ella no cedia, li mostrà el fruit de tanta feina feta sols per complaure-la. Per afalagar-la. Per enlluernar-la. Ella, cautelosa, va dir que ja no tenim edat per aquestes ximpleries.
Ell, desolat, amb una desesperació irreductible, va escriure els versos més tristos aquella nit. No eren, però, oxímorons.
II
EL TRIOMF DE LA MORT (nova versió de “La cadena”)
Rep una carta sense remitent. Conté una reproducció d’El triomf de la mort de Brueghel el Vell i, al dors, una nota on se li comunica que ha de fer deu còpies idèntiques i ha d’enviar-les a deu persones diferents; si no ho fa, es romprà la cadena i això serà fatal per a ell; en cas de no continuar-la, se li pronostica una mort violenta, probablement es trencarà el coll. Supersticiós com és, escull a l’atzar nou noms de la guia telefònica, escriu les cartes i les tramet. La número deu la reserva per al seu pitjor enemic. Durant tota la nit la prepara a consciència perquè res no el pugui delatar.
De bon matí s’espolsa la son i s’aixeca amb energies renovades. Desdejuna esplèndidament, se’n va a la feina i oblida la carta. A la nit, quan torna a casa, la veu damunt la taula i es maleeix per tenir tan poca memòria. Està plovent, així que decideix que l’enviarà l’endemà. Se’n va al llit i s’adorm tot d’una. Quan el despertador esqueixa la son, no acaba de deixondir-se. Es fica a la dutxa, rellisca i cau. Dues hores després, la criada el troba assegut a la banyera despullat i amb la mirada extraviada. S’ha trencat el coll.
No ha intuït —ni tan sols sospitat— que el més aferrissat enemic seu no havia tingut tan mala memòria com ell.
III
EL FÒSSIL DE ROUSSEAU (nova versió de “Criatures innocents”)
Tenia dotze anys i els trets de mongòlic. Els altres nois, a causa del seu aspecte ferest i malgirbat, li feien tota mena de bromes malèvoles, però ell mai no es queixava. No s’enfrontava a ningú. Més que pusil·lànime era una criatura mansa, inofensiva, com d’ànima de xai. Suportava les befes amb resignació i després, quan es cansaven d’humiliar-lo, impassible, marxava a casa. Aquella actitud, que els altres trobaven tan covarda, encenia encara més la seva hostilitat i cada cop eren més cruels.
Una tarda, després de sortir d’escola, el cap de la colla de la qual n’era sempre víctima propícia el feu recular de por fins a topar amb un arbre i li pixà les cames. Ell quedà aturat, amb la mirada perduda, sense dir res, mentre els altres reien escandalosament l’ocurrència.
Quan arribà a casa no hi havia ningú. Sentí un gran alleugeriment només de pensar que així no hauria de dir mentides a la mare. Sempre es feia un embolic i no sabia com sortir-ne. Es rentà les cames amb aigua i sabó. Llavors, es posà a fer els deures. Tot d’una es cansà i decidí fer una volta pel bosc. Aniria fins a la cabana que s’havia construït i on guardava, gelosament, tots els seus tresors: un imant, un calidoscopi, la col·lecció de copinyes, la fotografia d’una dona nua i el fòssil d’un insecte conservat en ambre que havia trobat un dia que anà d’excursió al Tomir amb els pares.
En arribar, ho trobà tot escampat per terra. Havien descobert el seu amagatall i li havien destrossat tot. La fotografia havia desaparegut. Quan estava recollint les despulles del tresor, veié els de la colla llançant pedres a qualsevol cosa que es bellugava. Semblaven una gossada. Provà de tornar sigil·losament per on havia vingut, però el descobriren. Espantat es posà a córrer cap al poble. Els altres l’encalçaren mentre l’apedregaven.
L’endemà el trobaren vora un arbre, sol, ajagut en posició fetal com un desvalgut interrogant. Semblava adormit si no fos perquè tenia el cap badat i la sang era una clapa resseca que li cobria el rostre. Dins la mà retenia un fòssil.
MICROCONTES ERÒTICS
I
ESTADÍSTIQUES
Sabeu que resideixo a Miami? No? Doncs, sí. I sabeu qui més resideix Miami? Jennifer López. I sabeu que Miami és una de les ciutats dels EEUU on més accidents de trànsit hi ha? Tampoc no ho sabíeu? Doncs sí. I no sols això, sinó que és la que registra major nombre percentatge de morts per aquesta mena d’accidents. Els que vivim a Miami durant un any tenim un 1% de probabilitats de patir un accident de trànsit i un 0’01% que sigui mortal. I en canvi, si ets mascle, sols comptes, segons un estudi del departament d’Estadística Aplicada de la Universitat de Miami, amb un 0’0005% de probabilitats de tenir sexe amb Jenniffer López. Per tant, jo també tinc un 0’0005% d’opcions de ficar-me al llit amb J-Lo; i si afegim que, segons l’escrutini fet a Florida sobre les pràctiques sexuals femenines, sols un 10% declara tenir sexe anal consentit, les possibilitats de poder practicar-lo amb ella són encara més reduïdes: un 0’00005%. Doncs, sí. Ara ve quan penseu que diré que vaig patir un accident de circulació mortal i que mai no he cardat amb López ni per davant ni per darrera. Aneu errats. Fa pocs dies vaig passar tota una nit boja amb la cèlebre actriu i cantant i em va permetre que empitonés no un sinó dos cops el seu cul diví. Tot i tenir tan sols un 0’00005 de possibilitats que això esdevingués. Què no us ho creieu? I és clar que no. Què més voldria. Faig broma. Des que vaig ser dels de l’u per cent que es veuen involucrats en un accident de trànsit i del zero coma zero un que resulta mortal, no em puc estar de fer aquesta mena de bromes. Doncs, sí.
II
FECIT OLORINIS LEDAM RECUBARE SUB ALIS
Leda, esposa del rei d’Esparta, Tíndar, després de fer l’amor amb el marit, gaudeix d’un bany solitari en el llac. Zeus, en veure-la nua des de l’altra riba, nota la punyida del desig. Recorda el plaer que va sentir posseint Europa convertit en brau i decideix provar amb una nova metamorfosi. Es transforma en un cigne blanc. Simula que està fugint d’una àguila i es refugia vora ella. Leda, que res no sospita, agafa l’au de neu entre els braços per protegir-la. Es sorprèn quan el cigne li besa els llavis amb el bec i li acarona els pits amb les ales. Enutjada, se’l lleva de sobre i surt precipitadament del llac. L’au vola fins a ella i, amb una força inversemblant a les membranes dels peus i ajudant-se de les ales, l’obliga a col·locar-se a quatre potes. En tenir-la atrapada al seu gust, la viola. En veu de Yeats: How can those terrified vague fingers push / the feathered glory from her loosening thighs? Quan ha buidat la seva llavor, Zeus, satisfet, s’allunya deixant Leda plorosa i adolorida. Aliè a les coses humanes, no li importa que el fruit que ha deixat al ventre sigui qui acabarà amb el conqueridor de Troia: A shudder in the loins engenders there / the broken wall, the burning roof and tower / and Agamemnon dead. O potser Yeats es va errar en no tenir en compte de qui foren els fills mortals del doble embaràs.
III
EL JARDÍ DE LES DELÍCIES
Sempre he sentit una especial devoció pel quadre d’Hyeronimus Bosch El jardí de les delícies. En tinc una mena d’obsessió. Moltes nits pateixo malsons on apareixen fragments del tríptic, sobretot del panell de l’Infern: els edificis en ruïnes incendiats en la nit, l’estranya construcció anatòmica de mig tors buit d’un home a l’interior del qual hi habiten persones, la mà tallada travessada per un ganivet dins un plat, l’espècie d’homínid amb el cap d’ocell que devora un home al qual li surten corbs de dins el cul... Quan em violaren no podia deixar de pensar en aquestes escenes. Tot i que no era verge, fou dolorós i vaig sagnar molt. No vaig arribar a esbrinar qui era el meu violador perquè portava el rostre cobert amb una calça color carn. D’aquelles que deixen un ridícul penjaroll al darrere, com una cua curta i flonja, que és la part del peu, i que per davant, amb la pell estirada, proporcionen un aspecte de mòngol a qui les porta.
Tot just assabentar-se’n de la violació, el meu promès, un jueu ric i primmirat, em va rebutjar. Fou en aquell moment de desesperació quan vaig decidir fer-me monja. No com la truja voluptuosa del quadre, sinó virtuosíssima i penedida dels meus pecats. I hauria aconseguit tan ferm propòsit si el professor de piano no hagués aprofitat els devastadors efectes que l’alcohol exerceix sobre la meva voluntat seduint-me el mateix dia que la mare superiora del convent de les Reparadores del Sagrat Cor ens visità. Havia concertat una cita amb els meus pares, així que aquella mateixa tarda vingué a casa nostra per comprovar que em trobava disposada a renunciar als delits mundans i lliurar-me a Déu, tal com li havien encarit els meus familiars. Després de cerciorar-se de la incontestable resolució que mostrava de portar una vida virtuosa i retirada, atorgaria el vistiplau perquè ingressés al convent com a novícia. Malauradament, va resultar que el pitjor vici de la mare superiora era la curiositat, i, sense atendre les més elementals regles de bona educació i cortesia, fora permís de cap mena, tafanejà per la mansió, de manera que ens va sorprendre, al professor i a mi, fent l’amor sota el piano.
Malgrat les amenaces del meu pare si no adreçava el que havia torçat, el pianista, que tenia un futur prometedor i poques ganes de comprometre’s, fugí a les Amèriques i res no vaig tornar a saber-ne.
Nou mesos després vaig parir un infantó. Cresqué un poc esguerrat i mostrava una rara aptitud per encalçar les criades; en canvi, no li interessaven gens el piano ni els altres instruments musicals. Tampoc no sentia cap especial devoció per contemplar El jardí de les delícies. Quan es deixà el bigoti i la barba, vaig comprendre l’error en què havia estat durant tota la meva vida: el meu fill no s’assemblava gens al professor de piano, sinó al criat coix i geperut que occí durant l’epidèmia de còlera i que sempre em mirava amb ulls de llunàtic i badava un pam de boca.
IV
ZOOFÍLIA
Tenia esposa, amant i cussa. La cussa era l’única que no em donava pel cul. Les altres dues ho feien sovint. Tant metafòricament com literal. Apart de fer-me la punyeta, a les dues els agradava jugar amb vibradors i usar arnesos fàl·lics essent jo el “receptàcul”. Mai millor dit: “Recepta” en llatí és “el que es reb”, i on es reb s’explicita a la mateixa paraula. Per si no n’hi havia prou, la meva esposa m’abandonà en saber que tenia una amant. I la meva amant en comprovar, que un cop sol, m’arrecerava rere l’escassa predisposició a un nou matrimoni. La cussa és l’única que ha romàs al meu costat.
Commenti