Microrelats (I)

En els anys que s’han escolat de segle XXI a bona part de les literatures més importants del món ha crescut exponencialment el conreu del miniconte o conte brevíssim (anomenat, generalment, microrelat) i, al mateix temps, s’ha començat a desenvolupar un important corpus teòric que estudia els aspectes formals i temàtics d’aquestes creacions. 

Tot i que el text verbal brevíssim és molt antic (epitafi, aforisme, sentència, epigrama, refrany, moralitat…), l’ús amb intenció narrativa, de contar una historia completa, és una invenció del segle XX. O, si més no, és durant el segle XX que pren la seva forma i característiques. Els estudiosos, com David Lagmanovich (El microrrelato. Teoría e historia, 2006), parlen dels precedents modernistes, com Rubén Darío, Ángel Estrada i Leopoldo Lugones, i també d’escriptors europeus com Franz Kafka o Lord Dunsany; consideren que els inicis coincideixen amb l’època de les avantguardes i citen, entre d’altres, a Ramón Gómez de la Serna i Vicente Huidobro (caldria afegir aquí, tot i que el seu avantguardisme és aparent, a Llorenç Villalonga, autor dels Contes sintètics entre 1924 i 1927), i atribueixen la consolidació com a gènere a la segona meitat del segle XX, sobretot en el món hispanoamericà. De fet, Julio Torri, Jorge Luis Borges, Augusto Monterroso, Juan José Arreola, Julio Cortázar o Marco Denevi foren mestres en escriure textos de poca extensió i gran intensitat, que donaren peu a l’aparició d’un gènere narratiu peculiar que cerca, essencialment, la concisió i la brevetat.

Al nostre país, a finals dels anys 70 i la dècada dels 80 començà a tenir una certa difusió, primer a la literatura catalana mitjançant Pere Calders, amb els «Contes breus» d’Invasió subtil i altres contes i de Jaume Cabré, que integrà els «Contes corrents» a Toquen a morts. A la castellana, tot i que abans de la dècada dels 60, autors com Max Aub i Ana M. Matute ja n’havien escrit llibres, no és fins a finals dels 80 i principis dels 90 que es produeix l’activació i la consciència del nou gènere amb Javier Tomeo, Luis Mateo Díez, José María Merino, Pedro Ugarte i altres. L’interès i la proliferació d’aquestes formes s’anirà incrementant en avançar la dècada dels noranta, i sobretot amb el nou segle i mil·lenni.

Primerament, cal distingir les narracions brevíssimes o microrelats d’altres textos curts que no contenen un element nuclear narratiu, com són els poemes breus en prosa o en vers, el microteatre, els acudits, els aforismes, les sentències, les reflexions concises, les gregueries... El tarannà narratiu, per tant, és imprescindible perquè les peces siguin considerades com a tals: han de tenir la intenció de contar una història, és a dir, narrar un(s) fet(s).

Punts que han suscitat un intens debat són la nomenclatura i la definició. També el gènere: els límits, i les “marques” o característiques d’aquesta mena de textos.

Quant a la nomenclatura, ha resultat impossible, ara per ara, la uniformitat terminològica. Cada teòric ha proposat, amb més o menys fortuna, el seu glossari. Alguns dels termes més usuals que s’han emprat per encabir el conte brevíssim són minificció, nanorelat, minirelat, microrelat, conte ultracurt, miniconte, microconte, conte ultrabreu... Julio Cortázar, amb el seu esmolat enginy, els anomenà “textículos”. Tanmateix, tots fan referència a l’origen d’aquestes peces curtes: els contes o relats. Malgrat no haver trobat una fórmula lèxica comuna, una manera d’anomenar-los unívoca, en general les designacions coincideixen en la seva procedència i incideixen en els dos trets primordials: la brevetat i l’essència narrativa. De fet, la denominació de més èxit a Hispanoamèrica i al nostre país  és la de microrelat. 

Gairebé tots els estudiosos han intentat definir què és un conte brevíssim o microrelat. Irene Andrés-Suárez descriu aquestes peces com: «texto literario en prosa, articulado en torno a dos principios básicos: hiperbrevedad y narratividad» (Antología del microrrelato espanyol (1906-2011). El cuarto género narrativo, 2012). És una definició que condensa les tres marques o característiques bàsiques: text en prosa, molt breu i de caràcter narratiu.

Un altre debat és el del gènere literari. David Lagmanovich afirma: «El microrrelato forma parte de un continuum que abarcaría el ciclo novelístico: la novela, la nouvelle el cuento y el microrrelato. Tal es la escala básica de la narratividad.» En el mateix sentit es mou Irene Andrés-Suárez que ha catalogat el conte brevíssim com «el quart gènere narratiu», juntament amb els altres tres que destacava el crític argentí. Caldria dir, per ser més precisos, «subgènere» (els gèneres literaris són, segons la preceptiva clàssica, la narrativa, la lírica i la dramàtica) «en prosa» (per diferenciar-los de l’èpica o narrativa en vers). També s’ha d’assenyalar que, així com en el genèric de novel·la s’inclou la novel·la extensa i la nouvelle o novel·la curta (és a dir, no deixa de ser part del gènere «novel·la»), de la mateixa manera, els contes o relats es poden dividir en llargs o breus. És entre aquests darrers que apareix l’anomenat «quart gènere». Per tant, es tracta simplement d’una classe de contes? O es poden considerar com una categoria independent?

No pretenem fer aquí una dissertació sobre la delimitació dels subgèneres literaris narratius. Ens limitarem a convenir que, en general, els preceptistes distingeixen sols entre novel·la i conte. I dins aquestes dues classificacions hi introdueixen, per diferenciar-les de les novel·les de dimensions habituals, les extenses (extensive novel) i curtes (o nouvelle o short novel); i en el conte es distingeix entre contes llargs i breus. Evidentment, sense que s’hagi aconseguit una delimitació precisa ni sistemàtica entre aquests cinc blocs.

Els tractadistes que han analitzat i estudiat els relats brevíssims han remarcat una diferència substancial entre els contes i aquestes peces d’històries mínimes: la voluntat de condensació i brevetat. A partir d’aquesta premissa articulatòria, formal, han parlat del naixement d’un nou gènere o subgènere, el microrelat. I l’han desdoblat també, segons les dimensions, en relat ultracurt (d’unes poques paraules) i el brevíssim (una mica més llarg, però que per la seva concisió es diferenciaria del conte breu). I aquest és el gran motiu de debat: la dimensió, la llargària. Les unitats de mesura per diferenciar-los que s’han aplicat fins ara són distintes: en el món anglosaxó ha tingut èxit el paràmetre del temps de lectura i, en general, han catalogat com relats brevíssims aquells que es poden llegir en menys de cinc minuts. Paràmetre que té, com a obstacle, que no distingeix entre lectors ràpids o lents, ni clarifica quina diferència hi pot haver entre una narració que un lector ideal faci en quatre minuts i cinquanta-nou segons i una altra de cinc minuts i un segon. Als països hispanoamericans es delimita més bé en paraules, línies o pàgines. Molts de teòrics han intentat establir els límits d’aquestes narracions brevíssimes parlant, en termes numèrics, d’un màxim de caràcters o de paraules i de línies o pàgines. Aquestes dues darreres realment no tenen consistència metòdica: responen a una qüestió tipogràfica i les edicions no coincideixen en absolut en aquest aspecte. Per tant, línies i pàgines no són una mesura fiable. Més fiable sembla el nombre de paraules, però tampoc hi ha un acord absolut quant als límits: uns teòrics afirmen que el relat ultracurt ha de tenir un màxim de 30 paraules, i altres l’allarguen fins a les 50 o les 100. Dolores Koch, la primera en anomenar-los «microrelats», considerava que poden tenir fins a 200 paraules. La màxima mida del relat brevíssim oscil·la, segons els teòrics, entre les 200 i les 2.000 paraules.

Totes aquestes divisions són arbitràries: la precisió quirúrgica, matemàtica, com en tots els subgèneres en prosa, és impossible. Es pot dir que no hi ha una longitud de paraules exacta que permeti delimitar categòricament el conte breu del conte llarg, igual que no hi ha un nombre de pàgines determinat que permeti delimitar les formes de la novel·la. 

El problema de la divisió dels subgèneres narratius és, per tant, el de la precisió absoluta. Tothom pot diferenciar, a nivell pràctic, el que és un microrelat, un conte o una novel·la. Tant per la intenció de l’autor com per les expectatives del lector. Tant per l’ús dels elements narratius i les marques com per l’extensió. El que resulta més complicat és delimitar amb «total exactitud» la novel·la en general de l’anomenada extensa o de la nouvelle, i aquesta del conte llarg, i el conte breu de l’ultracurt. Els territoris fronterers són allò que no queda del tot tancat. Qualsevol tall que es faci per nombre de paraules, de pàgines o temps de lectura serà inexacte. O més ben dit, no serà, em temo, universalment acceptat. La conclusió és que no hi ha (o no hem estat capaços de trobar ara per ara) una eina, un mecanisme definitiu per escindir las categories o divisions narratives. Tot i així, ja que l’exactitud esdevé impossible, potser convé adoptar una postura criticista i, essent conscients que l’element primordial d’aquestes peces brevíssimes és la reducció, adoptar la que creiem (és evidentment una opinió, no un axioma) que més s’aproxima a la concreció útil: el còmput de paraules. Després hi tornarem a incidir, però ara hem de concloure l’argumentació genèrica.  

Per explicar la natura del relat brevíssim i per reforçar la tesi de la seva independència com a subgènere respecte del conte, s’ha fet incidència en les marques o característiques d’aquesta mena de produccions, a més de la brevetat i la narrativitat: la complicitat del títol, les el·lipsis, la condensació, l’economia lingüística, la tensió, l’element lúdic, el receptor co-creador... David Roas («El microrrelato y la teoría de los géneros», 2008) per delimitar aquesta mena de relats exposa els trets que han de posseir: 1) trets discursius, com narrativitat, hiperbrevetat i concisió; 2) trets formals, com estructura simple, personatges mínimament caracteritzats, espais esquemàtics i condensació temporal; 3) trets temàtics: intertextualitat, metaficció, ironia, humor...; i 4) trets pragmàtics, entre els quals destaca l’exigència d’un lector actiu.

Amb aquestes aportacions i altres molt valuoses, com les de Lauro Zavala, Domingo Ródenas, Ginés S. Cutillas..., s’ha intentat discernir la frontera entre un microrelat i un conte. Per acabar de diferenciar-los, cal destacar que en el primer o no s’empren o queden esquematitzats (i aquestes poden ser els trets o “marques” diferencials) els sis elements que són propis a qualsevol narració de les que clàssicament s’ha anomenat novel·la o conte, és a dir: narrador i punt de vista, acció de certa complexitat (amb exposició, nus i desenllaç, tot i que poden no seguir un ordre lineal o mancar-ne algun), temps (històric i narratiu), espai i ambientació (o atmosfera), personatges o actants, i una estructura definida.

La novel·la i el conte comparteixen tots aquests elements. La diferència entre una i altra seria la reducció de tots aquests elements (conte) o la intensificació i desenvolupament (novel·la). Mentre que en el relat brevíssim sempre hi manca l’element de l’ambientació, i en poden mancar altres, com el temps i l’espai (o quedar reduïts a simples adverbis de lloc i temps); l’acció és mínima, concisa; apareix sovint un sol personatge amb uns trets (potser sols un) bàsics i, si són més, es tracta d’un interlocutor o sols de figurants; l’estructura es caracteritza per la brevetat del text i tot sol ser part d’una mateixa seqüència (hi pot haver uns pocs paràgrafs, però no divisions narratives en episodis, capítols...). I sols un únic narrador o punt de vista. 

També podem considerar com a marques o característiques d’aquestes peces: 1) Segueixen la premissa que «a menor extensió, major intensitat», essencialment en el desenllaç, que es converteix en element clau; 2) Menys explicitació i més suggeriment que en els altres textos narratius; 3) Economia de recursos lingüístics i, alhora, meticulositat en l’elecció del lèxic, la sintaxi i les el·lipsis; 4) La temàtica és completament oberta com en els altres gèneres narratius, tot i que unívoca en cada peça (no hi ha possibilitat d’eclecticisme com en els contes o novel·les).

Totes aquestes marques o característiques evidencien que efectivament es pot parlar d’un tercer subgènere en prosa, juntament amb la novel·la i el conte, que és el microrelat. 

Pel fet de no existir un tall clar mitjançat les marques, tot i ser refractaris a traçar límits absoluts usant termes numèrics, en vista que no disposem de cap fórmula infal·lible per separar-los, tot adoptant, com hem dit abans, una postura criticista, proposem usar uns “límits relatius” i considerar els microrelats aquells textos que no excedeixin les cinc-centes paraules. A partir d’aquesta xifra (si es vol, aproximada), és evident que l’autor no té la intenció de la hiperbrevetat i condensació que són l’essència del microconte, el vertader eix articulador d’aquestes peces, i per tant ja s’entraria en el territori del conte breu.

Per acabar, cal dir que potser per cert menyspreu a aquestes formes narratives mínimes pel risc de caure en la banalització o per considerar-ho un gènere típic de la literatura en llengua espanyola (i especialment de la hispanoamericana), durant el segle XX, amb l’excepció de Pere Calders, el conreu del microrelat a casa nostra ha estat escàs. També, lamentablement, a nivell teòric i d’estudis sobre el tema. És en les dues primeres dècades del segle XXI que ha tingut una important eclosió creativa, tot i que la difusió no ha anat en consonància: més que des del circuit editorial, la divulgació s’ha produït essencialment per canals no convencionals mitjançant autoedicions, premis literaris, programes de ràdio, blogs i pàgines web a la “xarxa”. Excepte la col·lecció “La bona confitura” de Tèmenos Edicions i algunes altres publicacions puntuals, no s’ha aconseguit encara, des del món editorial en català, una acceptació proporcionada al conreu d’aquest subgènere. Per tant, en l’actualitat no són molts els escriptors que han publicat un volum de microrelats. La majoria d’autors que n’escriuen (Monzó, Pàmies, Baixauli, Sala...), sigui per criteris propis o editorials, mesclen en els seus conjunts els contes breus i els relats ultracurts. No és una incongruència: un mateix llibre pot contenir novel·les curtes i contes, o un recull líric poemes en vers i poemes en prosa. Evidentment, els gèneres (o subgèneres) són una etiqueta no una restricció a la llibertat del creador. Però és obvi que aquest fet tampoc no ajuda a separar-los genèricament. En definitiva, que l’alta cultura (editors, autors i crítics o estudiosos amb pedigree, els “mandarins” que en deia Jaume Vidal Alcover), a dia d’avui, és reticent tant al conreu com a l’anàlisi i a la difusió dels microrelats. Esperem que la miopia tingui cura.