Caminant amb un amic pel passeig del Born de Ciutat, ens fixàrem en una pantalla amb una base de ciment que ens suggerí, d'entrada, algun un nou element de senyalística o de marxandatge que, després de mostrar una figura femenina en moviment formada per LED, esperàvem que ens acabaria indicant alguna referència, direcció o preu. No era el cas. Es tractava d'una escultura de l'artista britànic Julian Orpie (Londres, 1958) inclosa en la mostra inaugurada recentment a iniciativa de l'Ajuntament i Govern Balear.
Aquesta col·lecció escampada entre quatre punts, la componen dotze escultures distribuïdes reticularment a l'interior de la Llotja en tres grups segons la tipologia del suport (ciment, acer i alumini), dues escultures de grans dimensions situades just davant del portal de la Llotja, dos monòlits amb animacions a base de tecnologia LED (al Born i al passeig Sagrera) i una vídeo animació visible des de l'exterior del Solleric. La divuitena obra és una instal·lació que ocupa tot el pati del Palau Solleric, conformada per impressions digitals amb siluetes de torres i campanars i un component acústic del so de
campanes repicant.
El discurs d'aquest creador és radicalment contemporani. No només per l'encontre evident amb les noves tecnologies -percebem més vectors que píxels- sinó per uns continguts propers, simples i actuals, implícits en cada obra exposada. La màxima de Mies van der Rohe ens recorda que (sovint) 'menys és més', i això que en el món del disseny gràfic sol marcar el Pol Nord d'una comunicació eficient, és perfectament aplicable també a les creacions comentades. Escultures, instal·lació, gràfiques/animació/pintura digital, convergeixen per parlar sintèticament de l'actual dinamisme i la manera de comunicar-nos a les societats occidentals actuals. Pot ser que tecnologia i simplicitat en les formes no resultin aïlladament suficients per garantir rellevància artística. Però, la recepta d'Orpie a base de pocs i encertats colors plans, molta simplicitat, funcionalitat i elegància en la forma, activa les experiències prèvies i el substrat cultural de l'espectador i fa que les obres resultin convincents des de l'empatia.
Per acabar, ubicar algunes obres a vista de carrer en aquesta sobresaturada milla d'or que ja és el centre de Palma, reforça el caràcter i el dinamisme d'alguns personatges d'Orpie, constatant que tant els residents com els visitants formam part del ritme frenètic del dia a dia. Uns atrafegats en les activitats diàries i d'altres en la urgència de fer les mateixes fotografies que fornades de creueristes repetiran dia rere dia.
Aquesta observació final, a banda de constatar el que ja sabem tots sobre la massificació de Palma, em permet reflexionar com l'art interactua amb l'espai i, tot plegat, acaba influint en percepcions i experiències.