Si un matí brillant de setembre us abelleix d’anar a mar, aneu al Maresme, a Caldes d’Estrac, la popular Caldetes, la “Niça catalana” fa un segle. Un bany refrescant, un record per al poeta Maragall i una visita a la Fundació Palau i Fabre poden completar un dia de colors esplèndids. La Fundació es va inaugurar el 2003 com a centre de conservació, exhibició i difusió del llegat artístic i documental del poeta, dramaturg, contista, assagista i especialista en Picasso, Josep Palau i Fabre. A l’interès del fons permanent, s’hi afegeix l’exposició temporal enguany dedicada a una pintora especial i singular, Maria Sanmartí (1886-1959), la mare del pintor Antoni Clavé.
El Raval. Quan una nena amb nou o deu anys s’havia de posar a treballar per ajudar la família a finals del XIX devia pensar que era el seu deure. No hi havia lloc per al desig perquè el principi de realitat era superior a qualsevol altra cosa. Calia obeir. Quan passava per la Rambla i veia l’esclat de les flors, el món tenia una llum especial. Era el poder dels colors que la transportaven a un món seu, personal, íntim. Mirar-les, sinònim de felicitat. Si pogués ser florista, viuria enmig d’un mar de colors. Però les flors quedaven lluny del seu abast. La realitat la va portar a fer de pentinadora, la primera feina que va trobar al seu barri. I així van anar passant els dies fins els vint-i-set anys que té un fill. Al cap de tres, l’home abandona la família. No tornarà a aparèixer mai més. L’àvia, la mare i el nen es traslladaran a viure al carrer Valldonzella, al Raval, en un pis sota terrat, petit i molt fred, on la manera d’escalfar-se era dormir vestits, però a prop dels seus germans. El nucli familiar serà el gran suport per a ella i el nen. Així ho explica el fill, el pintor Antoni Clavé a en Lluís Permanyer. “La mare pentinava senyores a domicili. Érem pobres, tant que algunes vegades vam haver d’empenyorar els llits uns dies i vam haver de dormir a terra.” Malgrat totes les dificultats el bon humor no els abandonava. Es pot ser feliç amb poca cosa, si tens els teus al costat. Els anys passaven i el noi ja en tenia quinze. La salut de la Maria anava empitjorant. Es va anar quedant progressivament paralitzada del costat dret, ja no podia aixecar el braç i no podia pentinar, va aprendre de fer la manicura. No s’havia pogut cuidar, havia treballat tot i estar malalta. No havia anat al metge perquè el preu que havia de pagar, una pesseta, era massa car per a la seva butxaca i quan finalment hi va anar, ja era tard. Ni podia aixecar el braç ni pujar els graons del tramvia. Tenia prop de quaranta anys. El fill a 15 anys descobreix la seva vocació, ser dibuixant. Amb entrebancs, perseverança i aprenentatge directe, l’Antoni trobarà el seu camí, i esdevindrà artista plàstic.
L’exili. La guerra com un sisme devastador ho capgira tot. L’Antoni es va haver d’exiliar a França. Havia col.laborat amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i havia anat al Front a defensar la República. Des de l’entrada de les tropes franquistes la vida era molt difícil. La Maria era la mare d’un fill “rojo”. Era sospitosa. Tenia la polícia política a retaló. La van desnonar i va haver d’anar a viure amb un nebot. L’Antoni no podia permetre això. La mare li havia dedicat la vida i no tenia ningú més. El vincle era poderós. Va fer mans i mànigues per poder-la enviar a França. Ell era un refugiat polític i tot i que semblava impossible a la fi ho van aconseguir. La salut de la Maria havia empitjorat. Ara anava en cadira de rodes, en pocs anys la vellesa s’havia ensenyorit del seu cos. Però la fermesa, la voluntat de mirar endavant, l’ajuda del fill i els bons amics que tenien van ser decisius per superar la prova i arraconar la nostàlgia. L’Antoni havia tingut un fill que ja tenia tres anys. Un estímul nou que donaria uns resultats inesperats.
Quan la Maria va haver de fer la maleta a corre-cuita -era cosa de sobreviure-, no es podia ni imaginar que el futur li demanaria llapis, pinzells i colors. Aquells colors, la seva dèria, fixats a la retina des de joveneta. A la maleta tot anava barrejat menys els somnis, la urgència era guillar com més aviat millor. La pressa i els nervis com l’ombra d’una mare exigent manaven, fes això, fes allò, corre, no t’aturis, vola, no hi seràs a temps.
Finalment, superada la difícil prova de travessar la França ocupada, es va poder instal.lar a París, pensant com tanta gent de pau i de bé “Aquest desastre no pot durar…” Però el futur no va satisfer el desig i els dies es van convertir en anys. Anys que, malgrat tot, anirien teixint una vida nova, inesperada, sorprenent.
París. En tres anys de ser a París, el fill, l’Antoni, va trobar el camí planer per a la seva realització artística completa, vivia amb l’escalf d’una colla d’amics artistes que van esdevenir companys fidels. La Maria com a mare de l’artista en compartia l’atmosfera. L’any 47 motivada per uns dibuixos que li havia dedicat el net, de cinc anys, Jacques, va gosar de correspondre fent-li també un dibuix. Ni sabia dibuixar ni n’havia fet mai cap. Però se’n va sortir. Li va dedicar un dibuix molt bonic i fet amb una certa traça. I aquí va començar tot. Aquella alegria que li oferien els colors la dominava, no podia parar de dibuixar i pintar. Pintava, pintava, pintava. Deia que “estava posseïda pel dimoni dels colors”. Potser així recuperava la bellesa que veia en les flors de la seva infància. Aquell desig de treballar amb flors, ara transformat en pintura. L’ànima de les flors a través dels pinzells. Bodegons, fruites, gerros, flors, la perspectiva del món des de la finestra, el país recordat en forma de sardana, interiors, marines, pallassos, gossos, gats, cavalls, zebres… Amb 61 anys va esdevenir pintora sense tenir consciència del seu valor artístic. Deia que pintava per distreure’s. Amb la paralització del costat dret pintar era un esforç titànic. Ferran Canyameres diu “Agafa el pinzell amb la mà dreta, que, acompanyada per la mà esquerra, va del tub de color al paper. A vegades la mà dreta roman quieta i el que es mou sota el pinzell és el paper, destrament guiat per la mà esquerra…” I va reeixir també pintant ceràmica. La intuïció i un sentit innat de la bellesa i l’harmonia supleixen la manca del saber tècnic. A la fi i davant els comentaris tan elogiosos dels amics del fill va acceptar la seva condició d’artista i a 68 anys s’adona que pot guanyar els diners que mai no havia tingut possibilitat de guanyar. Dibuixos, ceràmica pintada i guaixos conformaran la seva obra.
Les exposicions. El poeta Palau i Fabre, amic dels Clavé, que vivia a París va ser dels primers a parlar de la Maria Clavé pintora a la revista Ariel “El cas inèdit de Maria Clavé”. Ella preparava ja una exposició de guaixos i ceràmiques per a la Galeria Mirador de París -homònima de la revista cultural-, que regentaven Rosa Castelucho i Just Cabot. Palau en destacava l’instint del color sense cap artifici “ El resultat és aquesta mena de poesia en colors que té tota la gràcia i el candor del dibuix infantil, però carregat amb l’espera de tota una vida….” Alguns dels dibuixos dels anys 47 i 48 els va signar com “Maria, mare d’en Clavé”, encara no gosava del tot reconèixer la seva condició d’artista. Sebastià Gasch també se’n va fer ressò a Destino, en destacava la intuïció “Art viu que surt de dins, de l’espontani sense artifici… “ Matisse, per exemple, arriba a aquesta síntesi després d’un llarg camí. Ella hi narriba per la via directa. Picasso un dia mirant l’obra de la Maria va dir a l’Antoni “És molt bell, és el que voldria fer Matisse. Però per arribar-hi caldria que li demanés consell a ta mare…” Entre el 49 i el 58 va fer exposicions individuals I col.lectives a Paris, a Basel, Londres, Estocolm, Copenhagen, Roma, a la sala Gaspar de Barcelona el 54 i el 55 i al museu Víctor Balaguer de Vilanova. Ella mateixa preparava els cartells per a les exposicions. A partir del 54 exposa a la sala Gaspar cada any en exposicions individuals i col.lectives. Va morir el 2 de febrer del 59 a París. La crítica barcelonina se’n va fer ressò amb tristesa, tot lloant el sentit poètic de la seva pintura.
Potser si el dimoni se’ns acosta, cal escoltar què diu. Dimoni, intuïció, onades a la ment, un sisè sentit, tant se val. Quan una visió s’imposa i és recurrent, el millor camí és no abandonar-la. L’inconegut té els seus avantatges i sorpreses. La Maria Sanmartí va aconseguir obrir la finestra i deixar anar el millor que tenia tancat amb pany i forrellat de tants anys. De l’interior, en va sortir un esclafit de colors brillants, deliciosos de contemplar. Una pintura lírica, audaç en l’ús del color, amb molta sensibilitat, un traç innocent i espontani, un si és no és màgic, evocador i suggerent. Com va escriure el crític d’art Joan Cortés “no té l’afectació dels fals ingenu ni la ximpleria de mostrar una realitat òptica general, té l’encant poètic, interiors quiets I lluminosos. Pintura que per a ella és gaudi i per a nosaltres satisfacció”.
Una sort que la Fundació Palau ens hagi descobert l’obra d’aquesta artista tan singular. Fins i tot fóra d’agrair si allarguessin el temps de l’exposició més enllà del 15 de setembre.
留言