Aquest paper constitueix una petita excursió, amb episodis ocorreguts en els darrers deu mesos, relacionats amb la llengua i el nostre sistema de salut, prenent com a base Eivissa (com s'hi podrien prendre no només la resta de les Illes, sinó el conjunt dels Països Catalans, si no vaig molt errat d'osques). El primer episodi toca el PP. El segon toca més aviat el Govern. I la reflexió final mira de tocar, si més no, el sentit comú.
I
El passat dia 5 de maig, el portaveu del PP al Parlament de les Illes Balears, Antoni Costa, va fer una roda de premsa davant l'Hospital de Can Misses per criticar la gestió sanitària del Govern de les Illes Balears. Es va queixar -cosa absolutament lògica, estant a l'oposició- de les llargues llistes d'espera per a les operacions, i de les mancances en serveis bàsics com ara el d'Oncologia, centrant-se concretament en la situació a Eivissa i Formentera.
El que no pensava és que el portaveu del PP desmentiria el suposat gir constitucionalista del PP després de l'accés a la seua presidència per part d'Alberto Núñez Feijóo. El gallec ha volgut donar al partit dit conservador una pàtima de retorn a la senda constitucional apel·lant, per exemple, a l'Estat de les autonomies, i vestint-se d'un regionalisme que havia caracteritzat aquest partit en altres etapes històriques. Etapes que, de tota manera, ens farien remuntar al segle passat. Del que semblava desprendre's de les primeres actuacions del nou líder del Partit Popular, havíem deduït que acabaria (o, com a mínim, s'afebliria) el setge “popular” a la diversitat lingüística i cultural dels territoris que a dia d'avui integren el Regne d'Espanya. Gallegoparlant, no com el seu correligionari Rajoy (que era un gallec castellanitzat), de poble, coneixedor de la Galícia profunda, Feijóo se'ns intentava aparèixer com aquell líder que pot acceptar plenament els principis de l'”Estat de les autonomies”, sense complexos i sense fer-ne escarafalls (com sí que n'han fet Aznar, Hernández Mancha, Rajoy, Pablo Casado i encara en fan, també sense complexos, Ayuso i companyia).
Però, mira per on!, Antoni Costa fa una roda de premsa davant l'Hospital de Can Misses i el desementeix. Perquè, a més de les crítiques esperables a la gestió del sistema sanitari per part del Govern de les Illes Balears, el portaveu ens diu que s'han d'eliminar “traves com el factor lingüístic”. De seguida que llegim aquest comentari ens ve al cap el PP de Pablo Casado, del camaleonisme amb l'extrema dreta, de les rèmores d'èpoques passades que tots maldam per oblidar, de l'al·lèrgia a la pluralitat i a la diversitat lingüística (i de qualsevol altre tipus), d'un obscurantisme quasi barroc. Costa deixa ben clar, amb la inclusió de la qüestió de la llengua com una “trava” que no considera que poder atendre els pacients en les dues llengües oficials d'aquesta comunitat suposadament autònoma formi part d'una bona atenció sanitària.
I, malauradament, amb el mantra preconstitucional, el portaveu del PP torna a desenfocar, de manera supòs que pensada i ben voluntària, les raons per les quals costa que a Eivissa es tenguin cobertes de manera adequada les places de metges (així com les d'altres servidors públics, a diversos àmbits). Costa ens ve a dir, repetint-ho mil vegades esperant que la gent acabi creguent-s'ho, que a Eivissa i a Formentera hi falten metges perquè existeix un requisit lingüístic (feblíssim d'altra banda) que implica que, amb temps i molta paciència, els facultatius d'aquestes illes han d'acabar podent atendre els seus pacients en les dues llengües oficials dins aquest territori. Des del sector mateix, s'ha desmentit repetidament aquest mantra reaccionari, però n'hi ha que no en desisteixen, per molt que el líder del seu partit ara vulgui intentar anar de “regionalista” (o, senzillament, de persona que vol intentar complir el que disposa la Constitució espanyola).
Quina necessitat té, el portaveu del principal partit de l'oposició al nostre parlament, de tornar a treure un mantra fals i absurd (i contrari a l'ordenament legal), situant-se així en posicions extremistes? Perquè no és que no hi hagi raons criticables per explicar la manca de metges (i d'altres professionals) a les Pitiüses i a la resta de les Balears! Podria haver aprofitat, per exemple, per reivindicar el Règim Especial per a les Balears en matèria de finançament autonòmic, que potser permetria pagar adequadament els nostres servidors públics, tot adequant el seu sou a les condicions de vida que hi ha a les Balears (diferents d'altres territoris sota el mateix estat). I s'hauria dotat d'una mica de vernís “regional”. Podria haver demanat correccions a l'Estat en aquest sentit (però no hauria atacat tan directament el govern presidit per Francina Armengol). També s'hauria pogut referir a l'habitatge i haver criticat el handicap que suposen les dificultats per accedir-hi a preu de mercat. Podria haver reivindicat que el Govern dotàs els servidors públics de les facilitats necessàries per accedir a una vivenda digna quan són destinats a Eivissa o a Formentera.
Podria haver recorregut a aquests arguments, realment sòlids, i podria haver oblidat el mantra de sempre relacionat amb la llengua. Podria. Però no s'ha estat de tractar el coneixement del català de “trava” (no es devia referir a haver de conèixer l'espanyol, supòs?), mostrant així, ben clarament, de què va la nova etapa d'un partit que s'anomena “conservador”, però que no vol conservar ni les llengües minoritzades, ni la pluralitat cultural ni la diversitat social.
II
Durant el mes d'octubre tenc un familiar molt pròxim hospitalitzat al mateix hospital a què ens referíem a l'apartat anterior. Hi podem constatar d'una manera molt clara el tractament de la llengua pròpia d'Eivissa (compartida amb la resta de les Balears, amb Catalunya i amb el País Valencià, grosso modo). Certament, s'hi pot treballar com si el personal sanitari fos a Càceres o a Valladolid. La necessitat (per als treballadors públics) de conèixer el català és aproximadament igual a zero. Som els usuaris els que ens trobam en la tesitura d'haver d'anar batallant pels nostres suposats drets lingüístics (tot i que, a l'UCI, ningú no els recorda, com ocorre a qui es troba davant el jutge, per posar un altre símil que tothom entendrà de seguida).
Amb les hores passades a l'hospital, emperò, puc aprofundir en algunes reflexions que ja tenia avinents d'altres ocasions, i que em rondaven pel cap feia temps: podem aïllar la qüestió de la llengua de la qüestió general de la comunicació? I podem aïllar la qüestió de la comunicació de la de l'atenció sanitària en general?
Perquè allò que falla, des del meu modest punt de vista, no és només la qüestió de la llengua (que el personal, de manera generalitzada, pugui desconèixer una de les dues llengües oficials de la comunitat dita autònoma constitueix una raresa, segurament introbable enlloc més del món), sinó la que l'embolcalla, és a dir, la de la comunicació (en general).
Les persones que treballen dins el nostre sistema sanitari, si són molt nouvingudes, potser no dominen encara el català, però res no justifica que no sàpiguen sobre les Illes Balears (sobre cadascuna de les Illes Balears) les quatre cosetes que qualsevol de nosaltres sap, potser com a mer turista, quan visita un lloc completament desconegut. Saludar i donar les gràcies (en swahili, euskera o jawelmani, es pot aprendre en un parell de minuts i, si hom ho practica, ja et queda per a tot el viatge -a Kènia, a Donòstia o a Dakota del Sud).
Per exemple, haurien de saber (com ho saben els funcionaris a Flandes i a Valònia, posem per cas) que el nom que consta en el “Document Nacional d'Identitat” dels pacients no sempre s'adiu amb el nom real amb el qual són coneguts (per vesins, parents, amics, coneguts i saludats). Així, que el teu DNI digui que et dius “José”, posem per cas, no implica que tothom no et digui “Pep” o “Josep”. I si el cartonet diu “Margarita” potser et diuen “Margalida”. Vet aquí la diferència entre demanar-te si el teu nom és el que diu el teu DNI (experiència personal a la capital d'Europa) o suposar directament que el teu nom és (i només pot ser) el que diu el teu DNI. D'entrada, com que a l'hospital et solen anomenar pel teu nom, directament, com si fossis de la família, no estaria malament que els treballadors del sistema de salut de les Illes Balears sabessin que probablement una majoria dels pacients -especialment si tenen ja una certa edat- responen a un nom diferent del que diu el DNI.
Llavors també es pot observar el “xoc cultural” (no de grans dimensions, però molestós i carregós) en la qüestió del tractament de proximitat. El fan servir els servidors públics del sistema sanitari amb la mateixa tranquil·litat amb què ho fan els membres de la guàrdia civil de trànsit, per exemple. En la comunicació castellanocèntrica, resulta molt estès el tractament de “tu”. En català, és prou més restringit. Així, a una persona major hospitalitzada, en el nostre àmbit geogràfic, no se la pot tractar de tu si ella no t'autoritza a fer-ho. El tractament dels majors, a les Illes Balears, és de “vós”. Com que en català és així, el tractament sistemàtic de “tu” en castellà també (ens) sona malament. I hi sona doble si t'hi tracten just immediatament després d'haver-te atorgat un nom que no és el que fas servir habitualment.
D'altra banda, el desconeixement de la llengua catalana (encara més: el fet de suposar que tothom parla espanyol com a llengua primera i que això del català ho feim servir només per posar en dubte la sagrada unitat d'Espanya, religió inqüestionable ara com ara) porta a errors mèdics que no hauria de fer ni un estudiant de primer de Medicina. Fa devers deu anys, vaig ser testimoni directe d'un d'aquests errors, i no em reca tornar-lo a posar com a exemple (si més no perquè resulta flagrant). En aquella ocasió, acompanyava a revisió una persona major que havia sofert un ictus. No tenia la parla afectada, ni el raonament lògic. Un cop realitzada la consulta, el metge em va dir que segurament la pacient necessitaria “anar a logopèdia”, per problemes de parla. Vaig quedar estabornit. Immediatament, li vaig demanar en quina llengua havia fet l'entrevista. El metge em va mirar com si es miràs un alienígena. Es pot fer en cap llengua no sigui la de la religió oficial? Va costar una estona fer-li entendre (al metge) que la persona en qüestió no tenia cap problema de parla, ni d'expressió, ni de concatenació lingüística. En aquest cas, el desconeixement no només de la llengua, sinó de la situació sociolingüística (cosa que, a grans trets, es pot saber en una conversa de devers mitja hora), porta fatalment a errors de diagnòstic. N'he referit un del qual vaig ser testimoni directe, però als mitjans de comunicació n'han aparegut referències d'uns quants més.
Hi ha (molts) d'altres elements de comunicació que podríem anar desgranant i que resulten elementals per poc que hom conegui els codis compartits entre nosaltres, a la nostra part del món i dins la nostra comunitat lingüística.
I això ens porta al tercer punt.
III
Fa un parell d'anys, vaig passar per una operació quirúrgica a l'Hospital de Son Espases. Els professionals que la varen dur a terme varen realitzar una feina impecable. Pens que tècnicament no podia estar millor atès. Però damunt tota l'atenció impecable duta a terme hi planava una ombra (en el meu cas lleugera, tot s'ha de dir) dels errors en la comunicació. A banda del desconeixement total de la llengua catalana per part del facultatiu que va fer com que m'informava (i del seu nul interès per entendre'n res, per molt que hom utilitzàs termes tan acostats com fos possible a l'espanyol), s'hi afegiren altres elements -des del meu punt de vista importants- que es refereixen a la comunicació general (no només a quina llengua s'utilitza). En rebre l'alta de l'operació, vaig ser “informat” a peu dret, enmig d'un passadís, sense temps ni assossegament per a tal tasca. (Potser el metge tenia molta feina i no podia dedicar temps a qüestions com la informació, cosa que afectaria el sistema sanitari en el seu conjunt). En cap moment no va prendre la iniciativa. Em va mirar, una mica incòmode, i em va dir: “Tu pregunta”. Què li havia de preguntar, si no tenc ni idea de medicina? Em vaig sentir estúpid, com no podia ser d'altra manera. I vaig demanar una fotesa que encara record i que em pos vermell només de pensar-hi (ni gosaria posar-la negre sobre blanc). Em va respondre la fotesa amb un monosíl·lab i se'n va anar. Vaig quedar com un estaquirot, enmig del passadís, amb la no-informació rebuda.
Però, com que no hi ha res dolent que no es pugui revertir en cosa bona, vaig pensar que resulta del tot imprescindible, ja que tenim Facultat de Medicina a la Universitat de les Illes Balears, que estaria molt bé que el pla d'estudis dels nostres futurs metges i infermers recollís una assignatura de Comunicació. Fins i tot, en aquell moment, vaig gosar fer un esbós de programa i enviar-lo a les més altes instàncies de la nostra universitat. Sense èxit, fins a dia d'avui.
Com que m'agrada ser proactiu, en el cas de l'Hospital de Can Misses a què m'he referit a l'apartat II d'aquet paper, vaig fer una cosa semblant. Passats un dies, vaig entrar una instància adreçada a la gerent de l'hospital, la Dra. Carmen Santos Bernabeu, explicant-li el que havia observat i oferint-me a fer unes xerrades de formació per a personal sanitari (totalment de franc i sense cap compromís més per part seua) sobre Comunicació. Acostant-nos a mitjan gener, he de dir que encara no he rebut resposta.
Commentaires