Simone Weil,
La gravetat i la gràcia.
Traducció de Pau Matheu.
Fragmenta Editorial, 2023 (2a.Ed)
La recerca interior i l’espiritualitat no es troben absentes de perill. Les ferides infringides per la força de la realitat s’escoren dins el cor, assecant la llum de l’ànima que tendeix al transcendent. La immanència d’un món dominat per la necessitat, anihila molts cops la capacitat humana de poder reconèixer la dignitat intrínseca i fer front a les situacions objectives d’opressió. Amb tot, sempre queda una espurna de Bé dins nosaltres, una espurna que transcendeix el mer existent per obrir-nos al reialme de l’ignot, per orientar-nos a l’esfera de la gràcia. Amb aquestes idees podríem resumir el sentit d’un dels llibres més singulars del pensament francès del segle XX, La gravetat i la gràcia de la filòsofa Simone Weil (1909-1943). Es tracta d’una selecció de fragments dels seus quaderns personals de l’època de Marsella, elaborada per Guastave Thibon i publicada per primera vegada l’any 1947, una vegada morta l’autora. Una tria que vol presentar les inquietuds espirituals i religioses d’aquesta filòsofa, lluitadora obrera i ‘mística’ (si és possible qualificar-la així), i que encara avui pot ser considerat com el llibre més divulgat de Weil. A través de la divisió en 39 capítols temàtics, el llibre ens ofereix un seguit de reflexions profundes, tallats i a voltes desconcertants sobre la realitat del ‘jo’, el ‘despreniment’, la ‘mediació divina’, la ‘mística del treball’ o l’‘amor pur’ envers Déu. En aquest darrer punt, val la pena aturar-s’hi. Weil té una visió de Déu allunyada de l’ortodòxia del credo catòlic. Tot i defensar una mena de cristianisme heterodox, centrat en el patiment de Jesucrist, la filòsofa es troba oberta al contingut de veritat d’altres concepcions religioses, i vol posar a prova les creences habituals sobre la divinitat. De fet, considera que per intentar arribar a traslluir la presència divina és necessari prèviament una mena d’‘ateisme purificador’. Per arribar a Déu és necessari desfer el contingut del nostre ‘jo’, ‘descrear-nos’ i desprendre'ns de la realitat quotidiana completament dominada per l’embruix de la nostra imaginació. Déu (o la traducció de la idea platònica de Bé), que no governa el món de la necessitat, només es pot trobar en les esquerdes o el buit del nostre cor, on es poden escorar els efectes de la gràcia. Així, en el patiment s’hi pot trobar la font del transcendent. L’amor, en aquest sentit, no és una idolatria a una divinitat totpoderosa, sinó l’acte d’atenció a una realitat de la qual hem de ser capaços de transcendir-ne les limitacions i trencar amb els vels d’il·lusió que genera la voluntat. Estimar Déu, segons Weil, implica reconèixer que res al món ens pot consolar, ni ens pot sostreure de l’implacable mecanisme de la necessitat, però sí que ens pot situar en el pla superior on la indiferència es torna amor incondicional i anhel de justícia. En aquest sentit, al llibre podem trobar sentències com les següents: “Estimar Déu a través de la destrucció de Troia i de Cartago, i sense consol. L’amor no és consol, és llum”, “L’amor de Déu és pur quan la joia i el patiment inspiren una gratitud igual” o, una de les que m’agraden més, “La creença en l’existència d’altres éssers humans com a tals és amor”. Sentències punyents que ens confronten amb els límits del pensament filosòfic. En síntesi, La gravetat i la gràcia és un llibre que hauria de llegir tothom interessat en l’experiència espiritual d’occident, sobretot en el nostre present desconhortat, i que gràcies a la magnífica traducció de Pau Matheu ja podem gaudir-lo en català. Una obra que, tot i els seus clarobscurs (com ara asseveracions que podrien considerar-se “antisemites”), perdurarà en el llegat filosòfic d’Europa.
留言