Les cares de la cugula
Miquel Àngel Adrover
AdiA Edicions, 2023
El poemari es clou amb un epíleg força líric de Damià Rotger
A mig camí del rostoll més apamat i dels freus misteriosos de l’altra riba hi ha un humanisme casolà, una existència quotidiana sostinguda pels quefers i les raons d’unes vides discretes, viciades pel costum, arrelades als gests i les paraules de sempre. I encara, a partir d’una construcció que va més enllà de la realitat palpable, podem trobar-hi un enfocament que s’apropa al mite, una mirada que traspassa el llindar dels llocs comuns per acarar-se amb l’altra part de les coses, aquest revers que converteix un simple home en una mena de déu ultraterrenal. En bona mesura, aquest és l’exercici que ens presenta Miquel Àngel Adrover al poemari Les cares de la cugula (AdiA Edicions, 2023), llibre guardonat amb el Premi Miquel Bauçà. Després d’una postal encesa de Binigaus, i d’un sonet envigorit on reclama la joventut eufòrica més que no pas la vellesa enyoradissa, passant per uns poemes més intimistes i contemplatius, el poeta arriba a Lex tabernaria, un poema fílmic on es poden veure els versos, bategants i vivíssims, convertits en imatges i veus que s’encadenen talment un travelling. Amb la ginebra de Damià Huguet i el cascall dels visionaris, Miquel Àngel Adrover transita més atent i protegit per aquest territori atacat per l’expansió incessant de la cugula. A la segona part del llibre ens introdueix en aquesta interpretació mítica, on Caront i Cèrber, les sirenes i les bèsties, Helena i Neró, ens plantegen aquest travelar sempre amb la mateixa pedra: «Convé cantar molt fort quan cremi Roma: / i quan la lira tornarà una creu / escamparem les flames amb les mans / com qui emblanquina amb calç tota la cambra». El blues i les balades ens acompanyen cap el final, i tot d’imatges ens envaeixen seguint el so marcat, precís, d’aquest versos sempre ben cisellats i melòdics. Miquel Àngel Adrover ha aconseguit transformar l’alè vitenc més pla i rutinari en una composició que s’eleva fins a abastar una dimensió més alta de la condició humana.
Comments