(A la platja)
Personatges.-
ELL
TU
ELL.- Estic perplex. (Sospira) Tu com saps que tu ets tu?
TU.- No ho sé. Per què m’ho preguntes?
ELL.- Ja t’ho he dit, perquè estic perplex. És que tampoc no sé si jo soc jo.
TU.- Comparteixo la teva perplexitat. No entenc com el món ho sap.
ELL.- Com?
TU.- No sé com el món sap que és el món.
ELL.- Això sí que és del tot incomprensible!
TU.- (Mirant el cel) El Cel com sap que ho és?
ELL.- Que és què?
TU.- El Cel. Com sap que ell és el Cel?
ELL.- Aquests interrogants em deixen amb els cabells drets.
TU.- És com l’Univers. L’Univers tampoc ho sap. No sap que sigui l’Univers.
ELL.- I això que l’Univers és més gran que el món.
TU.- Sí, l’Univers és molt més gran.
ELL.- Com ho saps? L’has vist mai?
TU.- No, nosaltres no el podem veure. És massa gran. És infinit.
ELL.- Per això jo no puc saber jo qui soc ni com soc.
TU.- Per què?
ELL.- Perquè soc com l’Univers: infinit.
TU.- N’estàs segur?
ELL.- No, però deu ser així. Si no fos així, sabria que jo soc jo. I tu sabries que tu ets tu.
TU.- Tot això és un misteri.
ELL.- Què és un misteri?
TU.- No ho sé. Tu ets un misteri, i jo soc un misteri.
ELL.- I el món és un misteri.
TU.- I l’Univers és un misteri.
ELL.- Tot plegat és un misteri.
TU.- Tot és un misteri i no sabem què és un misteri.
ELL.- Aquest és el misteri.
TU.- Aquest és el misteri? Com ho saps?
ELL.- No ho sé. Per això ho dic.
TU.- Dir que tot és un misteri resol tots els misteris.
ELL.- I Déu?
TU.- Què?
ELL.- Què és Déu i qui és Déu?
TU.- Això ho sé.
ELL.- Ho saps?
TU.- Déu és aquell que fa la nostra perplexitat. Segur.
ELL.- Segur?
TU.- Segur. Déu és qui fa la nostra absurda i meravellosa perplexitat!
ELL.- Sí!
(Es posen a riure i corren a capficar-se dins l’aigua del mar)
TELÓ
Comments