Debora Vogel,
Figures geomètriques.
Traducció Golda van der Meer.
Ed. Flâneur, 2024.
Llegint Debora Vogel, és inevitable pensar en el fet de ser dona, jueva i escriure en ídix als anys trenta del segle XX. “Tres voltes rebel“ en versió centreuropea. Una figura destacada de la cultura ídix i polonesa.
Ser dona representa haver de lluitar sense contemplacions de principi a final per preservar la teva identitat. Si, a més, la dona és escriptora i pren partit per l’avantguarda, l’esforç haurà de ser més gran per ser escoltada, i si, a sobre, és jueva i escriu en una llengua menystinguda i minoritzada al caire de la desaparició, l’ídix, ja veiem com serà el camí, una lluita titànica incansable, de solitud i de fermesa. A Vogel, li va tocar viure en un ambient d’antisemitisme desbocat, però ella ni va afluixar ni va fugir, va intensificar l’ajuda als altres fins l’últim moment. L’esperava un final de terror i de mort al gueto de Lviv, l’agost de l’any 42, amb tota la seva família i quinze mil jueus més.
Escriure en ídix. Triar una llengua que no és la materna per escriure té un gran mèrit, tot i que poc visible. En primer lloc perquè no pots recórrer al saber innat, inconscient, que et ve de les primeres paraules apreses, de l’orella infantil i del batec primigeni, i en segon lloc perquè el domini de les estructures lingüístiques serà variable i a voltes insegur. Però malgrat això perseverar en la tria representa tenir una voluntat de pedra picada i un criteri personal ètic, la defensa d’una identitat, tot i la profusió d’esbarzers.
L’ídix, (segle XIII) la llengua majoritària dels askenazites, els jueus que vivien a l’Europa central i de l’est, recull l’empremta de l’antic alemany, l’hebreu, l’arameu i les llengües eslaves. Era considerada una llengua oral. L’hebreu era la llengua sagrada. L’ídix, la llengua d’ús quotidià. Abans de la tasca planificada d’extermini pel Reich era una de les més parlades d’Europa, entre dotze i tretze milions de parlants diu el traductor Joan Ferrarons a l’epíleg de la magnífica primera novel·la traduïda directament de l’ídix al català- A passes cegues per la terra de Leib Ròkhman. “La guerra i l’extermini van provocar la fi d’una cultura profundament europea. Es calcula que cinc dels sis milions de jueus assassinats als guetos i als camps de la mort parlaven aquesta llengua. Les persecucions i les matances van continuar amb els règims d’inspiració estalinista posteriors a la guerra”. En aquesta situació fugir i trobar un lloc per poder viure era una necessitat urgent. Però fugir també significava la desaparició d’un món i que una cultura mil·lenària fos engolida pel forat del temps. Actualment sembla que és una llengua amb pocs parlants, tot i l’interès acadèmic que suscita. Isaac Bashevis Singer, Premi Nobel, 1978, és un exemple de fidelitat als orígens, escrivia en ídix i es feia traduir a l’anglès.
Escriure en ídix durants els anys trenta del segle XX era una tria ètica. Era escriure des dels marges, comportava poca difusió i molta solitud. Reivindicar la llengua d’una comunitat amenaçada, en perill d’extinció, per a Vogel era un signe de reconeixement identitari i de resistència lingüística i política. Va començar escrivint poesia en alemany i polonès, però aviat es va decantar per la llengua ídix.
Debora Vogel va néixer amb el segle XX, el 4 de gener del 1900, a Burshtyn, -ciutat completament jueva-, ara Ucraïna, llavors formava part de Galítzia, Imperi austrohongarès. Dominava tres llengües, polonès, hebreu i alemany. També sabia rus i francès. La llengua familiar era el polonès, i amb el pare, l’hebreu. El plurilingüisme era un fet habitual entre els autors jueus. Durant la Primera Guerra Mundial la família es va traslladar a Viena on va acabar la l’escola secundària i va estudiar filosofia. Amb la independència els Vogel van tornar a Polònia. A Cracòvia estudia literatura polonesa. Farà el doctorat a Lviv amb una tesi sobre la influència de l’estètica de Hegel en un filòsof i historiador de l’art polonès, Jozef Kremer. Filosofia i art ja tenien un lloc en el seu pensament. Segons Elzbieta Bortkiewicz va ser la primera dona de l’Europa de l’Est a tenir un docorat en filiosofia. També va viatjar. Estocolm -hi vivia un oncle rabí-, Berlín, París. Viatges que li van servir per conèixer de prop el món de l’avantguarda europea i que van influir en la seva obra poètica. La ciutat de París va ser un descobriment important per la modernitat urbana i perquè hi va conèixer Chagall.
L’amistat amb Raquel Auerbach, historiadora, feminista, i militant de l’ídix, va ser decisiva per la defensa de la pròpia identitat. La llengua i el moviment sionista -projecte nacional de protecció col·lectiva davant l’antisemitisme secular manifestat en pogroms incessants- ocupen una centralitat bàsica i necessària. A Lviv escrivia crítiques d’art en la revista d’art i cultura, editada per Raquel, Tsushteyer, entre 1929 i 1931, representant de la literatura ídix a Galitzia, on la majoria dels intel·lectuals jueus parlaven polonès. Golda, van der Meer la traductora, a l’interessant pròleg de Figures geomètriques, diu que “ l’originalitat de Vogel rau en el fet que empra una estètica poètica experimental per establir l’ídix com a vehicle d’una literatura moderna....”
Original, innovadora i amb idees pròpies. La seva independència intel·lectual es veu reflectida en els seus textos. Les seves reflexions teòriques no són subordinades a ningú, tot i les connexions amb les avantguardes europees. Combinava el do de la inspiració amb el rigor de pensament. Poeta i articulista, compartia la tasca d’escriure i de conferenciant amb l’activisme. Tenia un gran bagatge cultural i un món interior molt ric. Una veu singular i significativa en l’art modern de la Polònia dels anys 30. El primer llibre de poemes en ídix Figures de dia. Poemes, 1930 va ser il·lustrat pel pintor i amic Henryk Streng (portada de l’edició de Flâneur), qui també en va fer un retrat.
Si algú del passat l’hagués situat a l’ombra d’un home, l’amiga de Bruno Schulz, ara aquest algú hauria vist com la realitat és que van ser dos escriptors i amics que van tenir una gran complicitat artística, que ella el va empènyer a publicar i, de fet, la influència mútua és provada. La d’ella viu en motius literaris que també feia servir ell, les figures dels maniquins, la ciutat, els carrers, els colors...
Literatura i arts visuals. Al pròleg del seu primer llibre diu: “Entenc els meus poemes com l’intent d’un nou estil i hi veig una analogia amb la pintura moderna.... La monotonia i l’èxtasi estan connectats conscientment amb el cubisme analitic” i així fa evident quin és el camí artístic que ha triat. Un nou estil forjat en l’àmbit de la pintura cubista. Que la poesia pugui reflectir les novetats de la pintura de principis del segle XX. La fusió entre la literatura i les arts visuals serà l’eix vertebrador de l’obra. La tècnica del collage en poesia i en prosa. Escenes, imatges i veus fragmentades que representin el garbuix i la monotonia de la vida urbana. Anonimat i alienació, no sols física, sinó també social i psicològica. La poesia de Vogel serà un puntal essencial de l’avantguarda ídix de la mà d’una dona, i en conjunt, l’obra i el pensament, una aportació molt valuosa a la cultura jueva de l’est d’Europa en el període entreguerres, tot i la brevetat dels seus dies.
El segon llibre Maniquins. Poemes, 1934, va en la mateixa línia d’experimentació, i el tercer i l’últim llibre, prosa poètica i filosòfica també, Les acàcies floreixen. Muntatges 1935, traduïda per ella al polonès. La idea de muntage és central: “El muntage ideal és el que és capaç d’abraçar tota la coloració de la vida”; Golda, la traductora, precisa que és semblant al que exposa Walter Benjamin sobre l’art i el concepte de la ciutat moderna.
Poesia pictòrica. Els poemes que componen Figures de dia i Maniquins, aplegats sota el títol Figures geomètriques, són una mena de poesia i pintura en estreta relació visual i de significat. L’espai i la llum, els colors dels dies, la geometria de l’aire, quadrats i rectangles en associació cubista, “el rectangle és l’ànima de la dolça monotonia”, repetits com a mostra del tedi, l’apatia i la solitud de la vida a ciutat.
“Una gran esfera grisa d’uniformitat / és la vida / és el món”.. Tot és un cercle pesat que neda en una invariabilitat anònima. Les balades populars de l’amor desgraciat decoren les hores tristes de la nit “ La nostra cançó per beure és trista / Com la vida / Com la mort". La mirada sobre les coses, els objectes, els materials que tenen ànima, llaunes, fang... i els reflexos que defineixen cada cosa o estat de la vida urbana, les cases, les finestres, els carrers, els aparadors, la gent, les flors, la tardor, el dol, la intensitat del vermell rovellat i el seu sentit íntim, les hores, l’espera, el comiat, tot queda reflectit en versos on la geometria i la sinestèsia manen.
Els colors de la pintura de Cézanne, vermells, taronges, grocs, grisos i l’escenificació de la solitud i la buidor, en la representació dels maniquins als aparadors - l’home-màquina-, “La capsa de música vermella dels dies hauria de capgirar / la seva melodia de llauna barata.”
La imatge de la pintura de Chirico, pintor molt estimat, amb un estil fred i distant que els agermana i una atmosfera angoixant, tradueix la solitud de l’home modern, sense oblidar el motiu surrealista dels ulls i la mirada -de Breton a Miró- .
“Perquè tot el que passa és cec / Com un tors antic / Amb les mans tallades/ I els ulls com dos forats buits”. "Cavalls i torsos” dedicat al pintor Chirico.
Fred i flames. La seva poesia va ser titllada d’hermètica i intel·lectual per la crítica de l’època, però el pas del temps ajuda a mirar d’una altra manera. El cert és que, després d’un segle, aquests poemes tenen vigència, són actuals, moderns, agosarats, senzills i molt intensos.
L’experimentació i el distanciament, al meu parer, produeixen el resultat contrari, un efecte de proximitat íntima. Al dessota hi ha un sentit profund molt humà, “saudade”, melangia i solitud. L’expressió formal és el vestit d’una escalfor interior molt potent, com si bufessis el fred al tou dels dits i en sortissin flames.
Imagino Debora Vogel com un ocell lliure que explora l’espai, s’atansa als focus dels objectes materials, en fa una pintura mínima amb la màxima suggerència i torna a volar cap a la llum per recomençar en un altre vol.
Una sort poder llegir aquesta autora tan singular i desconeguda gràcies a la bella traducció bilingüe de Golda van der Meer, acompanyada d’un pròleg que ens situa en l’obra i l’època de l’autora i ens fa venir ganes de més Vogel i més traduccions de l’idix en català. Quants llibres de jueus de la diàspora s’esperen per ser traduits ? Mazl-tov també a l’editorial Flâneur, per la bona feina que fa amb la publicació dels millors llibres d’autors centroeuropeus en acurades edicions per satisfer el nostre vici de “flanerie” impenitent.
Comentários