Dissabte passat, 14 de setembre, en els jardins de la Misericòrdia de Ciutat i davant d’un públic prou interessat, es va presentar Isidor Marí Mayans. El compromís ètic i polièdric d’Enric Ribes i Marí, publicat per l’editor Lleonard Muntaner dins de la col·lecció En diàleg. D’aquest llibre, més que recomanable, Damià Pons va fer de padrí jove amb l’enaltiment del protagonista i amb l’aclariment que els elogis no brollaven de l’amistat que els uneix. Destacà que Isidor és una persona que sempre sap trobar el punt positiu de les coses. Va fer riure tothom en posar d’exemple el vistós contrast amb qui va saber trobar profit fins i tot dels anys de seminari (per a Damià un camp de concentració). El volum, de poc més de 110 pàgines, està fragmentat en sis capítols que tracten, en blocs temàtics, els episodis més destacats de la biografia d’Isidor: la vida a Eivissa, els estudis, la música, la feina com a filòleg, la poesia i la literatura i, finalment, la tasca de professor i sociolingüista. El diàleg s’inicia amb el pròleg d’Enric Ribes i, al final, s’arrodoneix amb una bibliografia bàsica i una discografia.
La desfilada de noms que han acompanyat la trajectòria d’Isidor destapa els qui més varen incidir en el seu aprenentatge, des d’Isidor Macabich a Joan Veny. Apareixen els noms obligats de Joan Vergés, Antoni Maria Badia i Margarit, Aina Moll, Joan Miralles, Miquel Strubell, Teresa Cabré, Gabriel Bibiloni, Joan Melià... Es fan igualment presents molts de companys del temps de la cançó, tant en solitari, com amb Victorí Planells i Joan Morenu a UC o amb Eduard Estivil i Montse Domènec a Falsterbo Marí o, també, amb l’emblemàtic Grup de Folk fins a Jordi Clua i Joan Barbé, amb qui versionà Bob Dylan. S’evoquen els noms de Marian Albero, dels germans Bonet, Jaume Arnella, Quico Pi de la Serra, Guillermina Mota, Guillem d’Efak... Quant a la política, tot i que nega la pertinença a cap partit, recorda quan va ser candidat per la coalició Bloc Autonomista i, tot i que ell va guanyar a Formentera i a Vila, el senador va ser Abel Matutes. El llibre és un viatge que permet recórrer els 75 anys de vida d’Isidor, més de 50 dels quals al costat de Mercè.
Ens embadalirem amb la quarantena de fotos que il·lustren el text i no deixarem passar cap de les anècdotes que ensucren el relat com la ironia d’enregistrar el romanç La presó de Nàpols per a la pel·lícula La Nova Cançó de Francesc Bellmunt dia 20 de novembre de 1975 i assabentar-se de la mort del dictador. Gaudirem de saber del caràcter universal de Bona nit, blanca roset, amb imatges poètiques presents en el Talmud. Sabrem de la creació de l’escola Mata de Jonc. Evocarem el Congrés de Cultura Catalana, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Llegirem informacions sobre els intents de coordinar les polítiques lingüístiques de totes les administracions dels territoris de parla catalana (amb l’exemple de la Unió Lingüística Neerlandesa), la posada en marxa del TERMCAT, el centre de terminologia, els contactes amb el Quebec per importar models d’actuació, amb el Consell d’Europa per impulsar el Digui, digui... Després, en condició de president de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, reviurem L’any de la paraula viva, la campanya Català a l’atac (amb Màrius Serra), la commemoració dels 80 anys de les Normes de Castelló, el centenari de la primera Gramàtica de Pompeu Fabra...
Gairebé a l’espigó de la llarga entrevista que transcriu el llibre, Isidor admet que, en contra dels bons propòsits, sempre està disponible i receptiu per atendre sol·licituds. Resulta evident que amb aital bagatge de feina a l’esquena, tant en dedicació com amb resultats, deuen ser ben pocs els qui poden competir amb Isidor a la llista dels qui han estat i són útils en la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura; del nostre poble. Ja farem tant els altres! Amb tot, després de les intervencions de Damià Pons i d’Enric Ribes, Isidor va voler deixar clar que no tot han estat flors i violes per destacar tres accions pendents que considera indispensables i va animar a posar fil a l’agulla. Crec que s’ho paga que les escoltem en la seva veu a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=EtMQiArEJgo
PS.- És evident que amb un centenar de pàgines no hi ha prou espai per encabir la biografia d’Isidor. Puc posar l’exemple d’una vivència compartida. Arran de les primeres eleccions democràtiques de 1979, quan l’esquerra (PSIB, PC i PSM) varen obtenir la majoria a l’Ajuntament de Palma, el regidor Joan Nadal va nomenar una comissió assessora de cultura. En vaig fer part, en representació de l’àmbit teatral, al costat del galerista Ferran Cano, del pintor i ceramista Antoni Riera, de l’assagista Gori Mir, de la filòloga Aina Moll, de l’escriptor Camilo José Cela (finalment substituït pel seu fill) i, del món de la Cançó, Isidor Marí. Record haver coincidit al 100% amb les seves opinions. Entre d’altres qüestions, amb l’oposició a la cultura competitiva. Front als concursos, hi havia alternatives. En el cas del Teatre: les mostres. En el cas de la Pintura: l’experiència de Sa Pobla de la Trobada de Pintors. En el camp de la Literatura: la iniciativa de Manacor de substituir els premis per la col·lecció Tià de Sa Real... Roman Pinya, que actuava de secretari d’aquella comissió, ultrapassant el seu paper de funcionari municipal, escainà i defensà la importància que tenien els premis, perquè... els sopars de lliurament eren primera pàgina dels diaris i tant era que el cost duplicàs el dels imports dels guardons. Tanmateix les nostres objeccions feien nosa i la comissió va durar poc més d’un any, fins al setembre de 1980. El diari Ultima Hora ho va explicar en un reportatge (Asesores culturales condenados a la inactividad). Així i tot, es posaren les primeres pedres per algunes de les activitats que havíem defensat. Amb Joan Nadal i, després, amb Colau Llaneres, l’Ajuntament de Palma va posar en marxa el Festival de Teatre a l’Auditòrium i la Música de la Mediterrània al Parc de la Mar. Qui no es consola...
Comments