Jaume Mesquida,
I de sobte, la fosca.
Stonberg Editorial, 2023.
Jaume Mesquida ens presenta un poemari carfit de ressons existencials i dualistes
A força de constància i passió s’aconsegueix una veu particular, una veu que s’identifica de seguida, tant pel contingut com per la forma. És així com el poeta arriba a fusionar-se amb un jo poètic únic, distintiu, irrepetible. Fa molts anys que aquesta és la comesa del poeta manacorí Jaume Mesquida, que per mitjà dels darrers llibres ha assolit aquesta fita. Ara ens presenta el seu darrer recull publicat: I de sobte, la fosca (Stonberg Editorial, 2023). Amb el títol mateix el poeta ja ens ens introdueix en unes coordenades concretes, que ens van (re)situant tot al llarg del recorregut poètic. Jaume Mesquida, autor de veu sovint aspriva i contundent, pren el seu títol del vers del poeta italià Salvatore Quasimodo, un gest que ja anticipa la densitat simbòlica i reflexiva de l'obra. Amb cent poemes d’estil breu i intens, Mesquida desplega una proposta poètica que indaga en profunditat les tensions entre l’amor i el desamor, i entre la dualitat del ser i no ser, així com la lluita perpètua entre les paraules i el silenci. Un dels trets més destacats del llibre és el seu estil conceptual i rítmic, en què la reiteració juga un paper essencial. Els versos es presenten fragmentats, amb una disposició visual que subratlla el buit i el silenci, acompanyats d’una imatgeria evocadora, de llavors fèrtils i renovadores, que sovint transcendeix el sentit immediat. Aquest estil s'aprecia en poemes com el 23, on l'acte de "callar" es transforma en una reflexió sobre l’essència del llenguatge i la comunicació: Call. / Jo call totes les veus, / les de les meves paraules, / les dels meus silencis, / i les que venint de tu / són més / que les veus de les meves paraules / i les dels meus silencis / junts”. Aquí, la veu lírica renuncia al llenguatge propi per reconèixer la força de l’altre, reforçant la dualitat entre el "jo" i el "tu", entre el que s'expressa i el que queda en la penombra d’allò no dit però, tanmateix, latent al llarg del temps i la memòria. Aquest joc de presències i absències es repeteix en diferents poemes, on el cos de l’altre, somniat i anhelat, es converteix en una absència lluminosa que omple i buida alhora.. Els versos curts i el to aforístic d’alguns poemes, com el 94 o el 95, sintetitzen les inquietuds filosòfiques de Mesquida: “Mirar d'estimar / el que mirant / en l'amor no es veu”. I encara: “Escrius poemes / perquè necessites fugir de tu / com fugen les paraules / del silenci. Aquest diàleg constant entre la paraula i el silenci, entre el que es diu i el que no es pot dir, esdevé el nucli temàtic del poemari. Amb una estructura aparentment minimalista, Mesquida aconsegueix construir un univers poètic que convida el lector a penetrar en els matisos més subtils de les emocions i les contradiccions humanes. I de sobte, la fosca és, en conjunt, un cant íntim i profund, una exploració poètica que interpel·la tant la raó com l’emoció, i que troba en la seva forma trencada i reiterativa un reflex fidel de les complexitats de l'existència.
Comentarios