Esborranys de la crònica
Miquel Cardell
Lleonard Muntaner, 2023
El poc que portem d’any ens ha proporcionat moltes alegries poètiques i és de preveure que la collita encara serà més esponerosa. Poetes com Rose Ausländer, Jordi Llavina, Ponç Pons, Charles Bukowski, Marcel Riera, Josep Lluís Badal, Agustí Bartra o Miquel Cardell, per posar uns quants exemples, omplen de goig a lectors voraços de poesia.
Em centraré en el darrer dels que he esmentat, el poeta i periodista mallorquí Miquel Cardell (Llucmajor, 1958) qui acaba de presentar el seu darrer volum intitulat Esborranys de la crònica. Un llibre publicat per l’editorial Lleonard Muntaner de qui és de justícia aplaudir la feina ingent que està portant a terme per donar visibilitat a veus imprescindibles en català.
Miquel Cardell porta publicats una desena de llibres de poesia entre els quals destaquen Les terrasses d’Avalon (Editorial Moll, 2008, Premi Cavall Verd) i Les barques de la boira (Editorial Moll, 2011, Premi Ciutat de Palma). Dues obres que tenen en comú el domini de les possibilitats expressives i la visió volgudament existencial de la vida. Dos vectors que es desenvolupen amb un estil refinat en la musicalitat i a voltes amb una construcció onírica i abstracte, ‘jo tenia un ull de sucre / i el vaig treure a passejar’. Poemes punyents i emocionants on plana la veu de Damià Huguet, Bartomeu Fiol i Blai Bonet com a referents indiscutibles i quina ombra es manté en la tota la seva obra.
Vam haver d’esperar deu anys, el 2020, per llegir una nova entrega, Els ponts de l’autopista, publicada per Adia Edicions, un altre editorial que ens dona moltes alegries. Poemes que miren pel retrovisor els dos llibres anteriors com queda palès en la sèrie dels poemes Apunts del corralet i en el paisatge en el qual emmarca les descripcions, però molt especialment en el virtuosisme formal.
Esborranys de la crònica, tot i tractar-se d’un llibre menys compacte que el precedent, aprofundeix en la mirada existencial, en ‘les concretes meravelles / totalment inabastables / que arrossega l’existència’. A partir de la quotidianitat com a punt de partida i amb una mirada filtrada per la fantasia, explica la visió que té de la seva realitat més propera. Fuig del solipsisme amb l’ús extensiu d’un ‘tu’ impersonal per reflexionar sobre la petja que li ha deixat l’entorn, però sempre des del temps present perquè ‘el passat és als calaixos / fent olor de naftalina’.
Podríem dir que Cardell intenta revelar el misteri, escriure la crònica, d’una fotografia que li ha sortit borrosa. I en mig d’aquesta contemplació de vivències personals hi encabeix la denúncia als abusos ‘el pàrquing de l’hospital que bastiren els corruptes’, la ironia ‘cinquantines perxerones / amb més taló que faldilla’, la corrupció que hi veu quan ‘lladren els cans infernals / que vigilen les barreres / de xalets quasi legals’, i la mort, ‘d’un temps buit, que sols escolten / oblidats fantasmes muts’. També hi treu cap, amb molt finesa, les referències meta-poètiques, com aquest deliciós ‘vespes de la primavera / cerquen aigua als bassiots / d’una pluja evaporada’. I no podien faltar, com en tota la seva obra, els localismes més aferrats a la terra mallorquina com ara marrucar, xelamia, fasser, nesple, balou o ciprell, entre d’altres.
Esborranys de la crònica està escrit amb molt de rigor i amb un ritme impecable dins la varietat de registres expressius com sonets, haikus, un sarcàstic epitalami, vers lliure... Metàfores com ara ‘batega el seu cor de ferro’ per referir-se a un helicòpter militar o precioses sinestèsies com ‘saba elèctrica’. La fluïdesa en la utilització d’aquests recursos, ja sigui per la diversitat com per la naturalitat com les empra, són una clara mostra de l’expertesa de Cardell. Una força imaginativa vestida d’impecable lirisme i llenguatge molt refinat per explicar-nos una certesa o denunciar un fet. Un llibre de capçalera.
Enric Umbert-Rexach, Escriptor
Comments