Miquel Costa i Llobera (1854-1922) és un dels poetes mallorquins més significatius de finals del segle XIX i principis del segle XX. Representant de l'anomenada Escola Mallorquina, la seva poètica s'allunyà paulatinament del Modernisme per abraçar el classicisme i el Noucentisme. Proclamat Mestre en Gai saber en els Jocs Florals de Barcelona, la poesia de Costa combina els motius populars i l'alta cultura, i sempre té en compte els elements naturals i nacionals. Per a commemorar els 150 anys d'El pi de Formentor, Ploma publica aquest emblemàtic poema al costat d'altres dues composicions d'aquest poeta mallorquí universal.
El pi de Formentor
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.
Mediterrània
Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L’oreig anima-s’hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.
Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.
Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.
Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...
Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava
i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!
Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.
Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.
Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!
Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!
Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.
Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...
I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.
Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,
com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"
En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!
Cançó de na Ruixa-Mantells
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corona se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se’n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya cançó.
-La mar jo avorria mes ja l’estim ara
des que hi té l’estatge l’amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare
mes ell és aquí!
Un temps jo li deia “Pagès te voldria,
pagès, enc que fosses pastor o roter”,
i dins la mar ampla, com ell no n’hi havia
d’airós mariner.
Bé prou li diria cançons de sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per ‘xo ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d’ell va fer presa dins forta ventada
na Ruixa-Mantells.
Na Ruixa és la fada d’aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l’hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.
Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té na Ruixa clapats vells marins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.
Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l’ona escumosa
son vel fa volar.
De l’arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!
Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat...
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.
Allà té Na Ruixa mon bé, nit i dia,
on ell coa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m’escoltava, bé prou sortiria
de l’encantament!-
.................................................
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya cançó.
Un vespre d’oratge finí son desvari;
son cos a una cala sortí l’endemà
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l’enterrà.
No té ja sa tomba la creu d’olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l’aucell fugitiu...
Comments