Manuel de Pedrolo (1918-1990) no va tenir gens fàcil poder dedicar-se a la literatura i és l’escriptor en català amb qui més es va acarnissar la censura, dificultant la publicació de les seves obres o retardant la seva sortida en molts anys. Això fa que en alguns casos es pugui tenir la sensació que Pedrolo no es tan modern com s’ha dit. Però si mirem la data de creació dels seus llibres ens adonem que Pedrolo és, un dels autors més interessants i innovadors de la literatura catalana, plenament al dia dels grans corrents literaris imperants tant als Estats Units com, sobretot, a Europa i especialment a França.
La publicació ara fa 75 anys de El premi literari i més coses, un llibre de contes escrit entre 1938 i 1951, fa que sigui necessari fer un cop d’ull al Pedrolo més primerenc, a aquell narrador dels primers anys cinquanta, per descobrir alguns fets interessants. Cal recordar que Pedrolo havia publicat als trenta anys, el 1948, el llibre Ésser en el món, el seu primer poemari, però que és a partir de 1953 quan ja pot publicar narrativa.
Si les coses haguessin anat d’una altra manera, el nostre escriptor hauria publicat abans que cap altre llibre de narrativa la seva primera novel·la, Elena de segona mà, que va acabar el 1949, però que no va poder publicar fins el 1967. En aquesta obra el protagonista fuig de casa en descobrir la mare en braços d’un home que no és el seu pare, un tema que, lògicament, no estava gens ben vist en el primer decenni de la Guerra Civil Espanyola.
I és clar, la història de la novel·la negra a casa nostra també hauria canviat radicalment. I és que fins ara sempre s’ha dit que el primer llibre de gènere com a tal és La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que es va publicar el 1954. Però Manuel de Pedrolo ja va escriure una obra negra, Doble o res el 1950. El que passa és que no es va publicar fins el 1997. El motiu d’aquest decalatge torna a ser la censura. Pedrolo va enviar-hi el llibre i mai no va tenir resposta, i l’original no va aparèixer fins el 1997 als arxius d’Alcalà d’Henares i, per tant, és un llibre pòstum.
El 1952 Pedrolo va enllestir la redacció d’un dels seus llibres més interessants: Cendra per Martina, que novament va trigar anys en poder publicar-se: fins al 1965 aquesta història no va poder veure la llum. Més sort va tenir una incursió de Pedrolo en l’anomenada crook story, és a dir, la novel·la negra explicada des del punt de vista del criminal, ja que Es vessa una sang fàcil, de 1952, va sortir només dos anys després, el 1954, en aquest cas a l’editorial Albertí, com també a la mateixa editorial va publicar Mister Chase, podeu sortir, escrita el 1953 i publicada el 1955, una obra que ja s’inscriu en una altra de les passions narratives de l’autor, la ciència ficció.
I encara una curiositat més, sobretot per la vinculació mallorquina. El 1953 l’escriptor prepara els textos del volum Domicili provisional, que s’acabarà publicant tres anys després a l’editorial Moll, a la col·lecció Raixa. Així doncs, el Pedrolo dels primers anys cinquanta, quan tot just s’inicia en el món de la narrativa, pateix de ple la censura però comença a trobar un camí per acabar publicant els seus texts: els llibres de relats breus –n’arribaran a ser 17 volums- i la novel·la negra i la ciència ficció. Curiosament, tres gèneres considerats menors, però que són el germen, com a mínim des del punt de vista editorial- d’un dels escriptors més importants del país. Setanta cinc anys després fora bo llegir-ne els llibres, si és que els trobeu, que això ja són figues d’un altre paner.
Comentarios