La millor cosa que va fer quan va arribar a la vall va ser comprar el Land Rover. El seu amic Cisco, l’amo de l’únic hotel del poble, a la vora de la Garona –a la publicitat que feia de l’establiment per internet s’explicava que un dels principals atractius era poder sentir el brogit del riu des de la mateixa habitació, que es veu que això motivava molt la pixapinada a omplir les seves habitacions tots els caps de setmana llargs i durant les vacances- li havia deixat a bon preu el que havia estat del seu sogre.
“No t’enganyaré, és un bon cotxe, el meu sogre el va comprar fa tres anys, però just llavors li varen trobar el mal lleig i no el va poder gaudir gaire. El cotxe té només trenta-mil quilòmetres i la majoria els ha fet per aquí per la Vall, sobretot per anar a l’hospital de Vielha a fer la quimio, que era un cabut i que tot i que sortia fatal de les sessions no volia que l’hi acompanyéssim”. També li va dir que què collons h’havien de fer ells amb tres cotxes, si només eren dos a casa i el fill era a Barcelona estudiant i quan venia a l’estiu o algun pont n’agafava un o l’altre indistintament. “Si el vols fem un bon tracte i ja m’ho vas pagant com puguis, a mi el que em sap greu és que el cotxe es faci malbé aquí sense que ningú no el faci servir”, li va dir, però ell es va estimar pagar-lo trinco trinco, preferia no tenir deutes amb ningú.
D’allò ja en feia cinc anys, sembla mentida com passa el temps. Ara sí que aquell cotxe semblava un Land Rover de veritat, amb fang als baixos i a les roderes i amb la pintura una mica escrostonada pels impactes de la grava de quan el fot per vés a saber quins camins a l’hora d’anar a trescar buscant bolets o simplement perdent-se pels viaranys.
L’home espera llegint una novel·la dins del cotxe. Qualsevol altre dia hauria anat al bar, però els diumenges no obren fins a les vuit, que el dissabte a la nit sempre els allarga la jornada amb les partides de cartes i els joves que no paren de beure gintònics, que són més barats al poble, abans d’anar-se’n de cap a Vielha, ja mig entrompats a preu low cost, a continuar la festa.
No ha entès mai aquesta mania dels caçadors de quedar sempre a trenc d’alba, com si no hagués més hores al dia per caçar, però no serà ell qui els tregui la il·lusió del ritual. Com podria fer-ho si ni tan sols ha anat mai a caçar abans, ni tan sols ha anat fotre un puta tret? Sempre li ho han ofert i sempre els ha dit que no malgrat que els coneix a tots i són els seus principals amics des de que va arribar al poble: el Cisco, que és el àngel de la guarda des de que va escollir Bossost com a lloc per viure la maduresa; l’Angelillo, a qui coneix de les partides de cartes al bar que està tancat (ell amb prou feines juga les partides inicials, quan la cosa es posa seriosa es retira o mira com juguen els altres, però l’Angelillo és dels que pot arribar a fer-hi la nit sencera perdent-hi bous i esquelles o guanyant uns bons calerons quan el fat l¡acompanya); el Miquel, l’apotecari; mossèn Dalmau, que és el capellà de tota la vall i que als seus setanta anys està fort com un roure; i la basca, una dona d’uns cinquanta anys que en fa trenta que és al poble i que per a tots és la basca, sense nom, i que dirigeix la brigada municipal, una feina fàcil de fer perquè només són ella i el seu germà i és fàcil entendre-s’hi. A ell l’havien convidat moltes vegades a anar a alguna de les sortides de caça del grup , però sempre ha dit que no, que prefereix que els bitxos els mati algú altre i a ser possible a un escorxador.
Avui és diferent. Va posar l’excusa que a Barcelona, al diari on encara col·labora de tant en tant, potser els faria gràcia un reportatge de caçadors a alta muntanya, movent-se al mig de la neu, que aquells temes sempre eren fàcils de col·locar i agraïts de fer
-I a més a més ja saps que m’aniran bé els quartos, que amb la pensió sempre vaig just i cada reportatge que col·loco és una alegria.
-Doncs no se’n parli més, la setmana vinent véns amb la colla. El que no sabem és què caçarem i ni tan sols si caçarem, potser pel reportatge no quedarà massa lluït, segons com vagi el dia. –El Cisco s’excusava per si de cas però ho feia de bades, sempre que sortien a la cacera tornaven amb un botí ben abundant, eren massa anys d’experiència.
-Farem el que podrem, no pateixis, i moltes gràcies.
-Et portaré una escopeta per a tu, perquè si no caces, si no sents el que sentim nosaltres i les nostres sensacions, no podràs escriure bé el text.
Ell era gran, però estava en forma. Els darrers cinc anys a la Vall l’havien rejovenit. Excursions dos cops a la setmana a la muntanya, bicicleta per fer els quinze quilòmetres fins a Vielha per anar al cine o a la biblioteca i uns altres tants de tornada, també dos cops a la setmana; tallar llenya i carregar-la per a la llar de foc... tot això l’havia fet rejovenir, però igualment l’any que ve en faria setanta i els excessos de joventut, per molt que els hagués purificat en els darrers temps, continuaven essent excessos. I la vida dels escriptors i periodistes a tant la peça es movien per uns alts i baixos constants i per una tendència a continuar les jornades laborals a les barres dels bars de Barcelona i de Madrid forçant fetges i ronyons fins a límits gairebé impossibles.
A poc a poc van arribant tots. Mossèn Dalmau ha estat el primer. Alt com un Sant Pau surt del seu Land Rover per estirar les cames. Viu a Vielha, al pis de la parròquia, però fa misses per tota la vall i sembla que no tingui mai fred. De fet, malgrat que estan a quatre sota zero i que ha estat nevant tota la nit ell només porta un jersei blanc de llana ben gruixut, camisa de franel·la i bufanda. Cap abric, ni res pel cap. Basta mirar-lo per quedar glaçat.
-Bon dia Mossèn, com estàs?
-Molt bé, Joan Manuel. Què fa molt que esperes?
-Deu minuts, no gaire més. Com t’ho fas, mossèn, per no tenir fred? És una protecció especial de l’Altíssim o què?
-Em sembla que en aquesta ocasió nostre senyor hi té poc a veure, hi fa més el fet d’haver viscut aquí tota la vida. T’immunitzes.
-Deu ser això.
El mossèn viu a Vielha però és fill de Bossost i hi passa més temps que no pas a la capital. La germana es va quedar la casa pairal amb els tres fills, ell és un tipus modest que sempre assegura que Déu proveirà quan li demanen què fer davant d’una contingència. I aquesta fe deu moure muntanyes perquè sempre acaba aconseguint el que vol. I en el cas de la casa estava clar que ell no n’havia de fer res si podia disposar del pis parroquial i dels privilegis que comportava ser el capellà d’aquella vall. Des de la trona sempre predicava, en els seus sermons, que Déu havia de ser misericordiós i bo si havia estat capaç de crear la Vall d’Aran. Xovinisme, potser sí, però a la parròquia ja granada que tenia com usuaris, la feia feliç sentir coses com aquella.
A poc a poc anaren arribant tots els altres. Enfilaren de cap a Les i després es desviaren de cap a la muntanya. Havia caigut una bona nevada. Feia anys que el mes de febrer era quan més nevava, si més no en aquella part de la vall. Varen deixar els cotxes uns quants quilòmetres més endavant. La pista començava a estar perillosa i més valia continuar a peu, així que es calçaren les raquetes. Ell tenia una mica de son. Havia passat bona part de la nit despert i ara es notava una mica els músculs entumits, però en els primers cinc minuts caminant amb les raquetes ja es trobava bé. Li agradava allò. Va carregar l’escopeta que li havia deixat el Cisco i va notar com la cinta se li ajustava a l’espatlla malgrat l’abric de plomes. Els tres grups es varen separar.
Febrer era un bon mes per a la caça. La majoria d’espècies de caça major estaven autoritzades: senglars, cabres, cérvols, cabirols, tot i que això tant li era. El seu objectiu era ben bé un altre. Ell i el Cisco anaven en silenci, es movien amb precisió obrint una bona marxa gràcies a les raquetes de neu. Varen pujar més amunt del riu de Penya-Roja, on corria tot just un filet d’aigua perquè una bona part del riu estava congelat. Allà esperarien a veure si baixava alguna bona peça. A ell el lloc li va semblar magnífic. Era a mitja hora llarga d’on havien deixat els cotxes i excepte ells no hi passava ningú. Feia molt de fred i el sol ja havia sortit, però allà on eren els arbres eren tan espessos que no deixaven que els rajos arribessin a terra. Varen escoltar els gossos que portaven la basca i l’Angelillo i que ja estaven fent la feina. Aviat sentirien la fressa dels animals al seu voltant i només haurien de disparar, ells dos junts i l’apotecari i el mossèn dos-cents metres més avall.
-Suposo que en el seu moment vares fer la mili –li diu en Cisco.
-Sí, és clar.
-Doncs això és igual. Tens tres trets abans d’haver de carregar. En teoria un bon truc és apuntar sempre un pam per davant del cap de la bèstia, perquè segurament anirà movent-se i així, si encertes la direcció del moviment, la feriràs segur. Si està quieta apunta al pit o a la creu, el que tu creguis. I si fallem no passa res, hem vingut a divertir-nos.
-Perfecte –diu ell i pensa que d’això de la mili fa ja tants anys, que vés a saber si recordarà res de tot el que li deia un sergent amb ganes de fer mèrits a les pràctiques de tir: “Imaginen que eso que tienen delante es un rojo de mierda que está a punto de violar a sus hermanas”. Com si allò a ell, que no tenia germana i que a més feia dos anys que militava a un partit trotskista el pogués motivar gaire.
Es queden quiets, amb les armes apuntant de cap al riuet, per on pensen que baixaran els animals que els gossos i els seus companys hagin pogut fer sortir del cau. I efectivament, al cap d’un quart d’hora apareixen al seu davant dos cérvols i un senglar. Ells dos són els que tenen millor angle. Apunta de cap al senglar. Li sabria greu matar un cérvol, el senglar és més prescindible. Vés a saber si ha tingut una sobredosi de pel·lícules de Disney compartides amb una filla que fa massa temps que no veu, una biòloga marina que estudia dofins i balenes al Quebec i que aquest Nadal va aprofitar el seu viatge per dir-li que estava embarassada i que per què no anava a viure allà i a fer d’avi. Ell ho està pensant. Escriure pot fer-ho a qualsevol lloc i si finalment es passa al lector digital, tal com li aconsella la vista, no tindrà cap problema per aconseguir llibres mentre tingui una connexió a internet i algun euro per pagar-los. Podria llogar el piset de Bossost i amb això, la pensió i el que encara li paguen per les col·laboracions o pels llibres podria anar fent allà.
Disparen tots quatre, algun dues vegades. Han abatut un cérvol i ferit el senglar. No podrà anar molt lluny perquè està segur que impactat de ple en el cos. Li hauran de seguir el rastre, gens complicat damunt la neu. De fet, el Cisco i ell el troben un centenar de metres més avall ja mort. No ha calgut haver de rematar-lo. L’arrosseguen pel pendís fins on els altres vetllen el cérvol abatut. Els gossos ja estan en calma. El cérvol té tres impactes i veuen un altre reguerol de sang que va riu avall. Han ferit alguna altra cosa, però el rastre s’ha perdut de cap al bosquet on ells estaven apostats. Serà feina dels gossos seguir el rastre, però esperaran el mossèn, que ha anat fins a la seva furgoneta a buscar una moto de neu. Així no hauran de carregar les peces a coll. Tot i això, ell demana de posar-se el cérvol a sobre. Diu que vol que el gravin amb el mòbil mentre camina amb les raquetes pel pendís. En realitat vol provar si és gaire complicat i descobreix que sí, que és quasi impossible carregar un pes mort a l’esquena amb tanta neu.
El Mossèn agafa la moto i els dos gossos i els va seguint mentre ells busquen. Tornen al cap de mitja hora amb una cabra que ha rematat amb el coltell. Carreguen totes les peces sobre la moto de neu i ells van caminant fins als cotxes. Han quedat que aniran a casa de l’apotecari, una torre una mica allunyada a la sortida del poble, que té un pati gran, per escorxar les bèsties i fer el repartiment de la carn. A més ja els ha dit que la dona no hi és, que ha anat a visitar uns parents a Barcelona, amb la qual cosa poden fer força merder sense preocupar-se massa de la mirada inquisitorial de la dona pensant en si tot quedarà net i ben endreçat un cop acabat l’escorxament i el repartiment.
-Vols el cap per penjar-lo? –el Cisco el fa tornar a tocar de peus a terra. Tots han estat ràpids escorxant les bèsties i ara li ofereixen el cap com a trofeu per si el vol penjar a casa.
-No, gràcies, no sabria què fer-ne.
-Bé, t’ho dèiem per si et feia il·lusió, com que és la teva primera bèstia...
-No, vosaltres els pengeu tots, els caps que aconseguiu?
-No, només faltaria, normalment els portem a un embalsamador de Vielha que de tant en tant els ven com a decoració. Anem a mitges i amb el que traiem de les vendes comprem munició o l’esmorzar dels propers dies o fem un sopar a Barcelona, depèn de com acaba la temporada –diu el Cisco que fa un darrer traguet del porró per tirar avall l’esmorza de forquilla que us heu fotut just abans de posar-vos a la feina.
-Adéu, companys, fins a la setmana que ve. –El mossèn s’acomiada. Té el temps just per arribar a Vielha, passar per casa a dutxar-se i dir la missa de dotze.
Fan un comiat col·lectiu. El Mossèn s’emporta uns quants talls de cérvol, de senglar i de cabra. Diu que no en vol gaire, té un congelador petit al pis parroquial i la germana ja està farta de carn de caça. Tothom s’emporta unes quantitats més o manco discretes excepte el Cisco, que a l’hotel li pot donar sortida. Hi haurà uns quants clients que es lleparan els dits les properes setmanes.
-Sempre compro els sobrants de la caça i així em garanteixo carn de primera per a l’hotel. Al final tots els diners que aconseguim amb això i els caps serveixen per renovar llicències, permisos, comprar material, i fer alguna festeta. De vegades també venem carn a altres hotels i restaurants de la zona, perquè sovint ja no sabem què fer-ne i fins i tot a mi em sobra –li explica en Cisco un parell d’hores més tard, quan fan el vermut asseguts a la terrassa, malgrat el fred, perquè així l’hostaler pot fumar tranquil un puret. –Avui ho has fet molt bé, t’ha agradat? –li pregunta
-He de reconèixer que ha estat emocionant.
-Tinc curiositat, per què has tirat al senglar i no al cérvol?
Ell aprofita per explicar-li la història de la filla i de la proposta que li ha fet i li diu que està a punt d’acceptar-la, que li volia dir la setmana vinent però que potser ara és un bon moment, li proposa llogar l’apartament per dies o setmanes, a mitges, com un complement més per a l’hotel.
-Jo poso la casa així com està i tu t’encarregues dels llençols i la neteja, ho lloguem i a mitges, com ho veus?
-M’ho estàs dient de debò?
-I tant. Vull passar una temporada al Quebec amb la nena i veure néixer i créixer el meu net i si així els dos hi podem guanyar algun caleró i que la casa quedi en bones mans, doncs fantàstic.
-Home, doncs moltes gràcies.
-Tracte fet, doncs.
Se’n va anar cap a casa després de l’aperitiu. El dia abans havia fet mandonguilles i n’hi havien quedat unes quantes. Va bullir una mica d’arròs per acompanyar-les i va sortir al balconet. Dinaria al sol, a la vall mai no se sabia quan tornaria a aparèixer i s’havia d’aprofitar.
Cap a les quatre va baixar i va anar fins al bar. Sabia que mentre feia un cafè podria llegir els diaris. Qualsevol altre diumenge ho hauria de fet de bon matí, però aquell havia estat un dia especial i els horaris anaven desbaratats. De totes maneres, a ell ja li anava bé. Quan es va pondre el sol va agafar el cotxe i va arribar fins a casa de l’apotecari. Va veure que encara estava acabant de netejar el pati de tot l’escorxament del matí i el va estar observant durant deu minuts. La casa era a les afores del poble i el terreny unifamiliar permetia discreció. Va tornar al cotxe, va buscar l’escopeta del seu amic i va apuntar. Sabia que només tenia dues opcions. La primera l’havia gastat amb el pobre senglar. Va apuntar a la cuixa dreta i va disparar. L’apotecari va quedar del tot sorprès pel tret, que li va deixar un bon esvoranc. No havia pogut descobrir el tirador, però instintivament es va tirar a terra. I va començar a reptar per buscar un refugi. Ell va saltar la tanca, es va acostar fins a l’home i d’un cop de culata li va trencar el nas.
-Aixeca’t, fill de puta. Dóna’m les claus del cotxe i ves-hi cagant llets.
L’apotecari el va mirar tot sorprès, però va veure una ràbia als ulls que no esperava, o que com a mínim no esperava veure en aquell home i va decidir fer el que li deia sense ni tan sols oposar la mínima resistència. Li costava respirar i la cama li feia un mal de mil dimonis, així que si volia tenir una oportunitat de salvar-se havia d’esperar a refer-se una mica i esperar el seu moment.
Ell no va dir res, el va fer seure al lloc del copilot, va agafar les claus i va conduir fins al mateix indret on al matí havien deixat els cotxes per anar a caçar. Es va posar les raquetes de neu, va pujar l’apotecari sobre un trineu que havia carregat al cotxe i va maleir que fos un puta bacó amant dels bons tiberis i dels ressopons amb conyac francès, perquè portar-lo fins a rierol li va costar quasi cinquanta minuts. L’havia deixat sense sentits amb un altre cop de culata perquè no entorpís la marxa.
Era fosc com la gola del llop quan l’apotecari va despertar tremolant de fred al mig de la clariana on havien abatut el cérvol al matí.
-Què collons et passa? Ets boig!
-Em passa que jo ja sé que la teva dona no és a veure cap parent a Barcelona, tros de fill de puta.
Quan li va dir allò l’apotecari va entendre que moriria, que res del que fes o digués el podria salvar, només un miracle. I ell era un home de ciència, ja sabia que els miracles no existien.
L’apotecari s’havia casat feia deu anys amb una dona molt més jove. L’havia treta del bordell més gran de Vielha i li havia ofert una vida nova. Recorda perfectament com la va conèixer, una nit que anava amb els companys de cacera. La va triar a ella després d’haver pres dos gintònics perquè era l’única noia que se li havia adreçat en català. Després va saber que era de Lleida i que en unes altres circumstàncies hauria volgut ser veterinària, però que s’havia quedat embarassada, l’havien fotut fora de casa i una amiga seva li havia aconseguit la plaça al bordell de Vielha, on no feien massa preguntes. Llogar un apartament a la vila era barat i aconseguir una cangur per a les nits de dijous, divendres i dissabte no era cap disbarat. Durant dos anys ell només va anar amb ella, un cop per setmana. I al final es varen acabar casant sense que a ell li importés gaire que ella s’hagués allitat amb mitja vall i bona part de Madrid quan era temporada alta d’esquí i els puters baixaven de Vaquèira a desfogar-se.
Tot havia anat bé fins que havia arribat ell, feia cinc anys. L’havien conegut al bar una nit de nevada i gintònics i l’apotecari ja hauria hagut d’intuir que el seu posat d’intel·lectual i aquella barbeta d’actor de Hollywood ben conservat en la maduresa serien una font de problemes. Llavors l’apotecari i la seva dona ja eren un matrimoni convencional més i ell s’havia convertit en una temptació. Tots els forasters acaben duent problemes als pobles, va pensar mentre tremolava damunt la neu i intentava taponar la ferida de la cuixa.
Va saber que el foraster i la seva dona estaven plegats un dia que els va veure tornar junts amb l’autobús de línia. Va tenir la confirmació quan un dels seus amics d’infantesa els va veure entrar plegats en un dels pocs hotels que estaven oberts tot l’any a Salardú, a la part alta de la Vall. Aquell dia li va fotre la primera pallissa, però va jurar que un dia la mataria. I la nit abans ho havia intentat, però ell havia begut massa i ella es va poder escapar, copejada i malferida fins a casa d’ell.
Al matí l’apotecari havia pensat que era impossible que estiguessin junts, que si fos així ell en cap cas no hauria anat a la cacera. Però havia subestimat la seva sang freda, la del caçador que sap esperar la presa.
-Espera, no facis cap bestiesa, encara som a temps d’arreglar-ho.
-Em sembla que no.
-Ets un fill de puta, no sé per què vas venir aquí a robar-me el que és meu. Ningú la volia quan era una meuca al bordell, jo la vaig treure d’allà, m’ho devia tot. I ella no, no podia tancar les cames i estar quieteta. Ja m’ho havia dit el mossèn que tard o d’hora me la fotria. Però mira quina desgràcia, que se n’hagi anat amb tu, un foraster. Sou tots igual, una colla de fills de puta.
-T’equivoques amb mi, jo ja no sóc un foraster. Jo sóc un més de la colla. Per això t’he pogut observar tan bé tots aquests anys i per això ara t’he caçat, he esperat el moment precís, el teu error definitiu. Saps quin és el teu pecat? Que et perd la supèrbia.
L’home va aixecar l’escopeta, va apuntar al cor i va disparar. El soroll del tret el va sobtar. En la nit tot era diferent, la fressa del bosc, el vent entre els arbres. No va amagar el cos, va pensar que potser hi hauria una mica de sort i els carronyaires farien una mica de feina. Estava segur que fins dimarts o dimecres ningú no denunciaria la desaparició de l’apotecari, quan fos el segon dia que no obria la farmàcia. Tenien una mica de marge.
Va començar a tornar de cap al camí. Se li feia feixuc, malgrat les raquetes. Va pensar el pla una altra vegada: caminaria fins al poble, agafaria el land rover que havia deixat a casa de l’apotecari, conduiria fins a l’hotel i li tornaria l’escopeta al Cisco i en arribar a casa seva compraria dos bitllets per partir de cap al Quebec. Sabia que sortia un autobús del poble a les set del matí i que a les deu podrien agafar l’Ave fins a Madrid des de Lleida. I des d’allà un vol directe fins a Montreal. Quan trobessin el cotxe i el cadàver ells dos ja serien al Canadà i segurament res els podria relacionar amb la mort de l’apotecari. I si ho feien seria impossible seguir-los el rastre. Es va animar i tot i que estava cansat va continuar caminant pensant en què tindria molts dies per descansar, que ara només havia d’acabar la feina començada.
Va reconèixer que li feia una mica de basarda travessar aquell tros de bosc de nit. Estava tranquil pel que feia a l’ós, perquè sabia que encara era prest perquè sortís de la hibernació, però no ho tenia tan clar pel que feia als llops o als gossos silvestres. De totes maneres, va pensar, el que li hauria de fer por de veritat eren els senglars. Més d’una vegada els havia topat anant d’excursió i no havia estat gens agradable. Va accelerar una mica el pas. Sabia que en arribar a la pista dels cotxes tot seria més fàcil, es podria treure les raquetes i caminar seguint les roderes que havien deixat els cotxes. Va arribar fins al land rover de l’apotecari i es va aturar un segon per descansar.
I va ser llavors quan va sentir el xiulet, va veure la llum d’un cotxe que l’encegava i després va sentir el tro eixordador i acte seguit la cremor al pit, allà on se li havia incrustat la bala. I llavors, només llavors, va veure una figura a contrallum. Algú començava a caminar cap allà on era ell. Voldria parlar, però només li sortien borbollons de sang. I llavors va veure com era ella qui s’acostava amb el ganivet per rematar-lo i va sentir:
-Et podria dir que em sap greu, però potser no seria veritat. Gràcies per haver fet tan bé la feina.
Ella marxa damunt la neu, lleugera i lliure.
Comentários