Manuel Baixauli, Cavall atleta ocell. Edicions del Periscopi, 2024.
Aquesta obra és una de les deu finalistes al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any
Qui diu que l’alta literatura s’ha de nodrir sempre de grans temes? No cal anar a la recerca de gestes i epopeies per aconseguir una obra de qualitat literària i solvència narrativa. Manuel Baixauli sap combinar a la perfecció les trames aparentment anodines amb un estil molt treballat, reeixit, on gairebé sempre hi podem trobar influències culturalistes deutores, sobretot, de la pintura i del cinema. A Cavall atleta ocell (Edicions del Periscopi, 2024), l’escriptor valencià ens presenta una novel·la lúcida i intimista que explora la complexitat de les relacions paternofilials, a més de posar en valor la capacitat de l’art per transformar la realitat. L’obra se centra en Alapont, un fuster humil i perfeccionista, que observa amb preocupació la deriva del seu fill adolescent, Aristides, conquerit per l’apatia i les males companyies. El pare va quedar vidu i el fill prefereix fumar maria en lloc d’estudiar. Davant la impotència de redreçar la situació per mitjans convencionals, Alapont recorre a la seva creativitat artesanal per construir un artefacte singular amb l’esperança de retornar el seu fill al bon senderi. Baixauli, conegut per obres com Ignot i La cinquena planta, manté en aquesta novel·la el seu estil característic, on la realitat es transfigura en un enigma fascinant, ple de “normalitats” que resten al marge. L’autor crea una atmosfera onírica, una tensió latent que es percep tant en els personatges com en els llocs, que es van repetint i mimetitzant: el conferenciant Monturiol i l’Arxiu de les Ones, les cases duplicades i els Nassus escultòrics… Aquesta dualitat permet al lector submergir-se en una narrativa que transcendeix la simple anècdota per esdevenir una reflexió profunda sobre els mecanismes de la creació artística. La novel·la també destaca per les seves referències cinematogràfiques, especialment a directors com Yasujiro Ozu, Andrei Tarkovski i Robert Bresson, la qual cosa enriqueix la lectura amb una dimensió de caire estètic. A través d’aquests creadors del setè art, Baixauli aconsegueix que la seva prosa assoleixi un alt nivell d’intensitat emotiva, alineant-se amb la filosofia d’aquests cineastes: reflectir sentiments per mitjà d’unes escenes de recorregut pausat, que ens remeten a una quotidianitat que va més enllà de les simples imatges. Manuel Baixauli segueix amb la seva prosa depurada i harmònica, que flueix amb una profunditat sempre evocadora. Ens trobam davant una obra que, més enllà de narrar una història de redempció i conflicte entre pare i fill, convida a una reflexió sobre els límits de la realitat i la imaginació, i sobre com l’art pot esdevenir una eina poderosa per transformar les nostres vides. Amb aquesta novel·la, que és una de les deu finalistes al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, Baixauli reafirma el seu lloc com una de les veus més originals i captivadores de la nostra literatura.
Comments