Llorenç Romera Pericàs,
Ca nostra és un abisme.
Nova Editorial Moll, 2024.
El llibre comença amb els pròlegs de Biel Mesquida i Eduard Escoffet
El poema enfoca cap a l’exterior o bé s’endinsa en la foscor de les entranyes. La mirada pot obrir-se a la perspectiva de la claror o cloure’s en l’obaga de les ombres. El dualisme, en aquest cas, elegeix excavar en les interioritats més fondes i pregones, com l’arqueòleg que lleva capes i més capes de terra per treure a la llum els tresors d’altres èpoques o la infàmia del temps. Ca nostra és un abisme (Nova Editorial Moll, 2024), de Llorenç Romera Pericàs, és un recull que s’arbora en els límits de l’expressió, en el desig de comunicar allò que gairebé no es pot dir ni expressar. Llorenç Romera proposa una obra minimalista, despullada de retòrica, que ens interpel·la amb la seva profunditat conceptual i la seva austeritat formal. Cada poema sembla la peça d’un trencaclosques que demana ser desxifrat, convidant el lector a una lectura pausada i reflexiva. La poesia de Romera beu de la densitat i l’enigma de Paul Celan, o bé de la lucidesa fosca d’Andreu Vidal. Aquestes influències es manifesten per mitjà d’una sintaxi que sovint es trenca, a partir d’imatges que vibren amb una força callada i per la sensació que els versos no només es llegeixen, sinó que també es viuen, que s’han experimentar des d’uns paràmetres desconeguts. Els versos, sovint curts, escairats, semblen dir molt més del que aparenten a primera vista. Poemes com "tria'l niu de la ferida / tria'l amb molta cura / tria'l i calla i clava'm el glavi" ressonen amb una brutalitat delicada, gairebé ritual, que ens deixa encara amb més interrogants. Un dels eixos centrals del recull és la metàfora de "ca nostra", una casa-poema que es construeix i es deforma alhora. Aquest espai íntim, més simbòlic que físic, representa potser el cos o l’ànima que no acaba de trobar el seu lloc. Les paraules s’hi desencaixen, s’hi separen, distorsionen la idea de refugi i fan visible un abisme de cada cop més fecund. És com si el subjecte líric es trobàs en un equilibri precari, resistint-se a vinclar-se, tal com proclama en aquests versos: "afàsic / però punyent / l’afany de no vinclar-se sota l’escalpel." La proposta poètica de Llorenç Romera és exigent però també suposa un repte d’interpretació. Cada poema és una meditació sobre la fragilitat, el silenci i l’esforç per resistir davant l’escissió, aquest límit fondo que ens crida i ens pertorba. Ca nostra és un abisme pot considerar-se un acte de desafiament i alhora una invitació a habitar les esquerdes de la nostra pròpia casa interior.
Comments