'Buidar la casa dels pares'
Josefina Maymó
Trípode, 2024
D. Sam Abrams s’encarrega de prologar aquest primer llibre de maduresa poètica
Amb aquest primer llibre de poesia, Josefina Maymó (la Corunya,1958) mostra les cartes des del principi, tenint en compte que el títol del llibre situa el lector entorn d’unes coordenades prou precises. Buidar la casa dels pares (Trípode, 2024), de seguida ens remet al moment després de la pèrdua, aquell instant en què cal fer front a l’absència per començar a resituar-se. La poeta, ja força lluny dels primers temptejos poètics, ens presenta una obra impactant, que sorprèn tant per la maduresa dels versos com per la profunditat emocional que transmet. En aquest poemari, Maymó aborda amb sensibilitat i delicadesa un tema universal i colpidor: el procés de buidar la casa familiar després de la pèrdua dels pares. A través dels seus versos, l’autora fa un viatge íntim i introspectiu, explorant els records, les absències i, sobretot, la rellevància dels objectes que queden enrere, tant si es tracta de la sucrera, del sofà o la cafetera. Maymó demostra una gran destresa per crear imatges poderoses a partir de la senzillesa quotidiana. Els objectes heretats de la llar, aparentment banals, adquireixen una forta càrrega simbòlica, convertint-se en testimonis muts del passat i del buit que deixa la pèrdua. Cada poema és una peça d'aquest trencaclosques emocional, que reflecteix el procés de desprendre’s no només de les possessions materials, sinó també de les emocions associades a elles. El seu estil directe, concís i despullat de floritures, destaca per una capacitat fecunda a l’hora de transmetre un gran doll d’intensitat emotiva. A través d'una aparent simplicitat, la veu poètica aconsegueix que el lector connecti amb l’experiència universal del dol i la memòria, fent que cada vers ressoni profundament, amb una cadència elegíaca que perdura. Aquest procés va passant per diferents fases, i potser el fet d’escriure suposa l’acceptació definitiva, començar a fer inventari dels fets i les coses: ”I era així com jo, sense potser saber-ho, / m’encarava a pèl contra la finitud: / travessar el full en blanc / transcendir / deixar-hi marca”. Josefina Maymó irromp en el món de la poesia amb una obra que parla de l’absència dels éssers estimats, baules de la pròpia existència, del record i de la necessitat de reconstruir-se després d’una etapa de tancament i reflexió. Un debut poètic que no deixa indiferent i que augura una llarga trajectòria poètica.
コメント