Pensar és una activitat perillosa. Qui fa ús de la facultat de pensar entra en el camp del dubte. I el dubte és contrari a la veritat única i justa que ens dóna el poder. Analitzar els fets des de tots els angles allunya l’esclau de la submissió. Qui pensa, doncs, tindrà sempre l’ombra de la sospita al damunt, sobretot si aquest poder té com a llei el Pensament únic. En conseqüència, els súbdits que fan anar el magí hauran de ser investigats i perseguits perquè són un perill públic. La submissió és l’objectiu. Aquestes conclusions les hem vist, entre d’altres ficcions, en la novel·la de l’escriptora sueca, Karin Boye, Kallocaïna, (1940) una denúncia contra els totalitarismes, no traduïda al català, en l’Orwell nou anys després, en la famosa 1984 publicada el 1949 i en la ficció distòpica del segle XXI, 2084. La fi del món de Boualem Sansal.
Boualem Sansal és un escriptor franco algerià, de 75 anys i salut fràgil, somriure permanent i provocador, d’intel.ligència aguda. Està empresonat a Algèria, des del dia 16 de novembre, acusat d’atemptar contra la seguretat de l’Estat. És novel.lista, assagista, enginyer, doctor en economia i ex funcionari del ministeri d’Indústria algerià (2003). La crítica constant que feia de la corrupció al seu país i dels excessos islamistes va fer que perdés el seu càrrec de funcionari del Ministeri d’Indústria fa vint anys. Lliurepensador, humanista i ateu la seva posició intel·lectual va en direcció contrària al poder actual d’Algèria. La seva manera d’entendre el món la podem deduir d’alguns fets. Per exemple, amb motiu de la crida a boicotar Israel per part dels països àrabs i d’alguns intel·lectuals, al Saló del Llibre de París del 2008, va dir que ell feia literatura i no la guerra i que “La literatura no és jueva o americana, explica històries adreçades a tothom”. Declaracions que el van fer sospitós. El 2012 va participar en el Festival Internacional dels Escriptors de Jerusalem, fet que encara va atiar més el foc de la sospita. Semblava demostrar que era amic dels jueus. Durant la tardor del 2012 ell i l’escriptor israelià David Grossman van anar a una reunió internacional a Estrasburg amb el suport del Consell d’Europa i van fer una crida per la pau. Més de 200 escriptors van signar aquesta crida amb la voluntat que la pau i la democràcia fessin un progrés significatiu arreu del món.
El 2018 participa en una obra col.lectiva Le Nouvel Antisémitisme en France, on parla de la submissió de França a l’Islam. Aqui el got ja va vessar. Va ser criticat sense reserves i ell s ́ho va prende amb humor. Gallimard el 2018 li publica una faula futurista Le train de Erlingen o La Metamorphose de Dieu, una reflexió sobre la crisi migratòria i el creixement de l’islamisme a Europa. La seva crítica a l’Islamisme va en el sentit de veure’l com una ideologia política conqueridora i totalitària, i parteix del que ell ha viscut al seu país. “La religió em sembla molt perillosa pel seu costat brutal, totaliitari. Caldria que l’islam retrobés la seva espiritualitat primera, caldria alliberar i socialitzar l’islam”, diu Sansal.
Crític amb el poder en qualsevol forma que contingui excessos, la seva obra ens fa pensar en un futur contrari a la democràcia i als valors del pensament lliure. Per això ha esdevingut l’encarnació viva del dimoni en alguns àmbits.
La seva imatge ens mostra un home d’aspecte informal, prim, cabells grisos, mig despentinat amb una cua al darrere. Mirada intel·ligent, irònica i sempre somrient. Sembla que digui “si jo no tinc por, tu no tens poder”. La seva obra és extensa. Una trentena d’obra escrita entre novel.les, narracions, articles, assaigs i llibres tècnics. Tretze premis entre els qual el de l’Académie Fançaise.
Novel·les com Le serment des bárbares, (1999), El poble de l’alemany (2008), Rue Darwin (2011) Gouverner au nom d’Allah (2013) són representatives de la seva escriptura.
En català podem llegir la seva novel·la novel·la 2084, la fi del món Ed. 62. (2015) per la qual va obtenir el Gran Premi de l’Académie Française. Una ficció distòpica que entronca amb el 1984 d’Orwell sobre el totalitarisme. El títol ja ho indica. Aplica la empremta orwelliana cent anys després. Fa una alerta detallada i colpidora sobre els perills del totalitarisme religiós amb un llenguatge poètic, satíric, amb idees filosòfiques molt elaborades i una gran dosi d’imaginació i versemblança. El resultat és un exercici brillant, intel.ligent i inquietant. Un avís per al futur.
Novembre de 2024. L’escriptor va a París, la seva dona està en tractament en un hospital parisenc. Li fan diverses entrevistes. Ell va a totes. Sense complexos diu allò que pensa. Que l’Islam és una religió amb aspiració política i conqueridora, i que en la base hi veu una ideologia totalitària i, per tant, perillosa. A la tornada, la policia algeriana, ben amatent, ja era a l’aeroport i el traslladen sense dilació a la comissaria. Incomunicat durant 20 dies, tot seguit el duen a la presó. Com que la seva salut s’ha deteriorat bastant, ara és a la secció penitenciària de l’hospital. El govern argelià sembla que el vol utilitzar com a ostatge per un problema diplomàtic amb França que s’ha vist incrementat per la concessió del premi Goncourt 2024, atorgat enguany a l’escriptor franco algerià Kamel Daoud, que viu a França. Daoud ha vist premiada la seva obra Houries pocs dies abans de la visita de Sansal a París. La novel·la relata la barbàrie de la guerra civil d’Algèria durant els anys 90. L’autor de Meursault contre-enquéte (2013) o Zabor ou Les psaumes (2017) a més ha reblat el clau parlant del drama que va viure el seu país en aquells anys. Fets incortrovertibles. I afegeix que la literatura pot ajudar perquè fets tan tràgics no es repeteixin. A Alger ha estat denunciat per una senyora que diu que s’ha vist retratada en la protagonista de la novel.la i l’acusa de plagi. L’exhibició de l’obra premiada a França ha estat prohibida al Saló del Llibre d’Alger. El rebombori que ha causat al país veí es de traca. Les declaracions que l’autor ha fet sobre el contingut argumental del seu llibre es veu que han ferit la sensibilitat d’algun sector de gent. La veritat fa nosa i és de mal gust escampar-la. Els escriptors, doncs, han d’emmudir per no ofendre aquells que han demostrat amb fets provats no respectar els drets humans? Opinar pot arribar a ser un delicte criminal?
Suports a l’escriptor empresonat
La pena pot ser cadena perpètua. Però el dia 5 de desembre Amnistia Internacional encara “no havia pogut verificar de manera inependent els elements relatius a la detenció”.
Una resposta ben inquietant en una organització que es dedica a defensar els drets humans I que la condemna que s’acosta no té garanties de neutralitat. Per sort alguns escriptors han respost ràpidament i s’hi han solidaritzat sense tanta verificació perquè troben que els fets són clars. Un escriptor va a la garjola per un delicte d’opinió. Ben senzill.
Per altra banda els dirigents algerians deuen tenir molta fe en el poder de la paraula. Si les declaracions d’un senyor de 75 anys que actua sol, que es dedica a pensar i escriure, poden fer caure un règim polític és que potser tenen peus de fang. Tant de bo que la paraula d’un home lliure pogués ensorrar “xiringuitos polítics”. Considerar l’opinió un delicte criminal és propi d’un Sistema que vol esclaus, no pas ciutadans lliures. Però, compte: “L’esclau que se sap esclau sempre serà més lliure i més gran que el seu amo, per més que sigui el rei del món”. Paraula de Sansal.
La Revue Politique et Parlementaire, presidida per Catherine Camus, la filla d’Albert Camus, crea el comité de solidaritat i demana a les autoritats franceses que actuïn amb celeritat a fi que Boualem Sansal sigui alliberat. Signen alguns premis Nobel i altres reconeguts escriptors com Margaret Atwood, Elfriede Jelinek, David Grossman, Anne Applebaum, J.M.G. Le Clézio, Annie Ernaux, Orhan Pamuk, Salman Rushdie, Roberto Saviano etc.
Intel·lectuals i politics del comité de suport van fer un gran acte a París per l’alliberament de l’escriptor el 16 de desembre al Théâtre Libre de París. Kamel Daoud va dir que “si afluixem en la defensa de la llibertat d’un escriptor, també ho fem en la nostra llibertat d’imaginar, i, llavors, un dia la presó de Sansal será la nostra”.
L’escriptor francès Emmanuel Carrère, l’autor de L’adversari i Limónov, ha fet unes declaracions contundents. Primer de tot “que sobre el cap de Boualem s’està fent una jugada de billar a tres bandes entre França, Algèria i el Marroc i que això no és competència seva, ell és escriptor”. Hi afegeix, però, una cosa ben senzilla :
“Quan un escriptor i no sols un escriptor, sinó qualsevol altre, és empresonat per dir que el seu país és una dictadura, s’està demostrant que ho és”.
“Quan un escriptor i no sols un escriptor és empresonat per un anomenat delicte d’opinió, és obvi que cal donar-li suport sense reserves”.
“Quan és titllat de provocador, tenim altres exemples com Salman Rushdie o Charlie Hebdo, i llavors cal donar-li suport sense reserves”.
“Quan un escriptor i no sols un escriptor és acusat de dreta o extrema dreta, es repeteix allò que ja hem vist amb Solyenitzin i amb l’opositor a Putin, Navalny. Detenció en arribar a l’aeroport i directe a la presó, l’última estació, la mort”.
“Espero que Boualem Sansal no tingui aquest final. Tot el meu suport”.
Aquí, un cop més, silenci sepulcral. Cap noticia d’aquests fets enlloc. Els nostres escriptors, muts. El nostre PEN té altra feina. S’entreté amb les “càpsules del temps”, una iniciativa divertida i juganera per al futur. No hi cap inconvenient a fer jocs si no fos que l ́ús lliure de la paraula cada vegada és més perillosa en alguns indrets i la seva prohibició és un problema urgent. Temps era temps hi havia hagut un comitè d’escriptors empresonats i s’havien fet campanyes per l’alliberament d’aquests escriptors. El 15 de novembre és el dia que el PEN català dedica a l’escriptor perseguit i no hi he vist cap declaració. El món sembla que canvia en direcció contrària. La llibertat d’expressió va perdent terreny a grans gambades. Ignorar aquest retrocés és letal. El silenci fa mal. La història ens n’ha alertat. I no en fem cas.
Consignes i carnet moral
Algú, a Barcelona, relacionat amb el món dels llibres en francès, em va dir fa pocs dies sense dubtar, i obviant-ne els mèrits literaris, que tan Sansal com Daoud eren d’extrema dreta l’un i dreta dura, l’altre, ignorant que Kamel Daoud ha dit sobre Sansal: “L’extrema esquerra diu que s’ho mereix perquè no és un bon àrab, l’extrema dreta en vol fer un heroi...”
Sembla com si tinguéssimm necessitat de tenir un carnet moral que ens fa portadors de la fidelitat a la veritat única. I aquesta veritat única ens diu que denunciar els totalitarismes és d’extrema dreta. És una ofensa al Sistema. “Sota l’imperi del pensament únic, la possibilitat de ser un descregut és impensable”, escriu Sansal. Un escriptor que “la Inspecció de la Moral” ha batejat amb la consigna de ser d’extrema dreta, no l’hem pas d’escoltar. De cap a la presó i a l’infern, si pot ser.
Però una ment lliure pot pensar que si l’extrema dreta aprofita els errors de l’esquerra no és pas un problema de qui denuncia. L’extrema dreta sempre ha fet el mateix aprofitar els forats que l’esquerra evita per por de caure, entrar-hi i manipular a favor seu. I si la denúncia ens fa sospitosos de fer el joc a l’extrema dreta, si el lloc d’un escriptor incòmode, és privar-lo de llibertat per sempre perquè pensar i agafar la ploma és un perill, i llavors davant d’això mirem cap a una altra banda amb l’excusa que sigui, és que reculem en els segles i tornem als valors de la santa Inquisició.
El fet de no llegir la realitat amb ulleres ben focalitzades ens porta a repetir com lloros el que convé al coixí del Sistema. Perquè és molt més senzill penjar la llufa de ser d’extrema dreta que no pas observar si el nostre món va en una direcció diferent a la consigna canònica a què estàvem acostumats. I si resulta que al terreny de joc el partit no amistós que es juga ara és l’Autoritarisme contra la Democràcia? I si el primer juga amb avantatge? Què fem?
コメント