'Aquí diu vent'
Miquel Rayó
AdiA Edicions, 2023
Miquel Rayó ens presenta un llibre que recull dues plaguetes de vida poètica
Entre escriure per inèrcia i escriure al vol existeix una bella possibilitat: escriure la vida. Aquesta és la consigna a l’hora de treballar el gènere dietarístic, és clar, però també hi ha autors que es lliuren a aquesta comesa de deixar testimoni escrit dels andarivells existencials. El llibre que ens ocupa n’és un bon exemple. Miquel Rayó ha concentrat uns anys de la seva vida en aquests poemes que conformen el volum Aquí diu vent (AdiA Edicions, 2023). Es tracta de dos reculls que ens mostren retalls del panorama vital del poeta, la qual cosa implica una immersió profunda en la seva quotidianitat, que se’ns presenta a mig camí del fervent naturista i de l’estoic contemplatiu. De tot d’una trobam elements manllevats de les sagrades escriptures: “Al principi fou la veu, al principi del silenci. Al final fou el crit i la tragèdia”. I també: “Compta fins a dotze i tendràs la filera dels apòstols. El que sobra és aquell Crist que somreia a les someres i a les putes”. A continuació ens envaeix l’esperit d’unes atmosferes sonores, amb ecos de Pau Casals i ressons de violí i harmònica, que van apareixent al llarg del poemari encarnades per mitjà d’una fauna agradable d’ocells cantaires. Adoptant el format d’unes proses poètiques que a voltes es retallen per assolir l’aforisme, Miquel Rayó ens presenta amb regularitat poemes sobre el fet mateix d’escriure, aquesta tasca que bascula entre la necessitat i la passió, una feina que, tot i ser agraïda, comporta certes dosis de negació i dificultat. Descriptiu i analític, despullant els versos fins a arribar a l’essencial, Miquel Rayó ens transmet unes imatges delicades, gairebé minimalistes, probablement deutores de l’admiració pels
creadors orientals, com ara el pintor japonès Hokusai o el monjo budista Ryokan. Amb un bagatge d’anys i experiències important, no hi manquen els poemes que funcionen talment la magdalena de Proust, en aquest cas motivats pel Netol o el Nodo, que fan retrocedir la memòria cap a temps incerts i temorosos. En definitiva, Miquel Rayó ens ofereix testimoni del que l’impulsa a escriure, aquest deler de deixar constància d’allò apamat: la natura, els animals, la música, l’art, “Caminar encara”…