Aniversari

Els seus pares podrien haver-li posat un altre nom, però  llavors es posava el nom del sant del dia i podria haver estat pitjor si se li hagués ocorregut néixer abans o després. Així que es va quedar amb Margarita. El problema era el cognom, que tot ho condiciona: Del amor. Així que no hi havia res a fer, Margarita del Amor és un nom d’aquells que et marquen des de bon començament, dels que obliguen a tenir una forta personalitat per superar-lo.

Li agrada el pastís que li han preparat, amb molta crema, com a ella li agrada.

- Escolta, no em faceu l’ordinarietat de posar-hi cent espelmes, que cauria tota la cera damunt de la crema i llavors no hi ha qui s’ho mengi. Amb uns números n’hi ha prou –li va ordenar a la secretària de l’editorial que estava organitzant la festa. Ah, i res d’innovacions, el pastís ha de ser Massini, que és el que més m’agrada i el que he menjat sempre que he pogut a l’hora de celebrar l’aniversari. I avui ja trauré aquelles dues ampolles de Dom Perignon que em varen regalar per a un dia especial i mira, si no ens les fotem avui que faig cent anys ja em diràs quan, oi, reina?

Margarita del Amor passeja pel seu pis de Sants buscant en Belcebú VI, el sisè gat negre que l’acompanya en aquesta aventura que és viure, des de que es va comprar la casa fa exactament cinquanta anys, el 1970, quan va decidir regalar-se-la com a regal d’aniversari, farta d’anar amunt i avall a mesura que s’acabaven els contractes de lloguer. No hi ha res més trasbalsador que una mudança, que ja se sap que a cada bugada es perd un llençol, en aquest cas llibres que mai més es tornaven a trobar. El pis l’havia folrat de dalt a baix amb prestatgeries i havia pogut, a la fi, reconstruir la seva biblioteca i tenir tots els llibres junts i endreçats i amb espai suficient per  a tots els que havien de venir, fins i tot els seus.

Busca en Belcebú VI perquè vol bufar les espelmes amb el gat, que al cap i a la fi és la seva única família. La Margarita del Amor va ser filla única en un temps en què quasi tots els matrimonis tenien molta mainada, però el pare va caure dalt a baix d’una bastida de La Sagrada Família quan tenia dos anys i la mare prou feina tenia amb pujar-la a ella com per anar pensant en segons què, encara que de tant en tant, pel que sap, es permetia alguna alegria amb un mosso del magatzem de la fruiteria, però eren previnguts i no va venir cap germanet ni germaneta.

- Ah, eres aquí, bandarra, sempre buscant els racons més rars on col·locar-te –li diu quan el veu entaforat dins una de les sabatilles que fa servir per anar per casa, avui no, és clar, que té convidats i s’ha posat les sabates bones encara que li fan una mica de mal, quin error més gran guardar coses només per mudar-se, que el dia que te les poses foten una mal horrible.

- Ara sí, ara ja hi som tots, ara ja podeu encendre les espelmes.

A la festa hi ha bàsicament la gent de l’editorial, alguns periodistes i reporters, i alguns polítics de la ciutat. Avui que fa cent anys ha donat permís als editors a desvetllar un dels secrets més ben guardats, al que estava obligada per una clàusula de confidencialitat: no revelar mai el seu nom real. Però com que no tenen ningú que els hagi durat fins als cent anys han considerat que havien de fer una excepció. I ja veus, no és res excepcional, se’l va posar el primer dia que va començar i l’ha mantingut fins ara: Margaret Love, traducció directa del seu Margarita del Amor, però què bé que sona en anglès.

Ha perdut el compte de quants de llibres deu haver publicat, però va començar el 1941, quan tot just tenia vint-i-un anys i la màquina d’escriure era una de les poques coses que havien pogut salvar de la desfeta de la Guerra. La mare netejava les oficines de l’editorial i va veure l’anunci que buscaven una secretària i així va ser com ella va arribar per primer cop a l’oficina. Al cap de quatre mesos d’anar llegint el que es publicava va parlar amb el director, ho recorda com si fos ahir.

- Això de fer novel·les de l’Oest i de lladres i serenos i fins i tot d’aventures està molt bé, però si vostè vol guanyar diners de veritat, ha de publicar novel·les d’amor.

- Potser sí que té raó, però no tinc redactores d’això.

- Jo li buscaré gent, no es preocupi, i jo mateix en puc escriure alguna.

- D’acord, escrigui i ens ho pensarem.

I així va ser com en va estar escrivint una cada quinze dies durant anys i panys i continuava fent de secretària en aquella fàbrica de somnis a l’engròs en plena dictadura franquista. Margaret Love es va anar fent un nom i quan es va jubilar com a secretària es va dedicar a continuar amb la seva passió, però fent llibres més elaborats per a un públic més selecte. Va començar a reciclar arguments i situacions d’aquells llibres que feia per al quiosc i els va farcir i ampliar i ràpidament va passar a escriure dos bestsellers a l’any. Així que ja em diràs: més de mil novel·letes de quiosc escrites i publicades al llarg de 43 anys, i 70 novel·les llargues i idees que no s’acabaven perquè la fórmula i la tècnica les tenia agafades des del primer dia i es basaven en dos principis clars: l’amor no necessita subordinades embafadores i l’amor vol passió i emoció, que tot sigui possible, però que al final sempre hi hagi esperança.

El pastís és perfecte, és un Massini que representa una gran màquina d’escriure. Els de l’editorial aquesta vegada li ho han fet tot al seu gust. Hi ha un discurset de l’editor, tot polit i correcte, un altre de l’alcalde, que confessa que la seva dona és una gran fan de les novel·les de Margaret Love i llavors li toca el torn a ella, el moment de fer el parlament i d’obrir el cava.

- Avui és un dia molt especial per a mi i he de començar a pensar que faré en el futur. Als cent anys comença a ser hora de fer un cop de cap. He fet venir a aquesta celebració el notari Riudoms, bon amic, perquè és el moment de fer testament, i què millor que fer-ho ara i començar amb una confessió.

La Margarita del Amor va fer una pausa i va observar bé les cares de tots els que l’envoltaven.

- No tinc gaires diners perquè en realitat jo no sóc la Margaret Love. O millor dit, no sóc l’única Margaret Love. Quan vaig començar a treballar en això vaig començar a donar feina a altres amigues que també necessitaven alguns diners i que tenien talent per escriure. Jo només dirigia la feina, però per a la producció de les novel·les de quiosc érem ben bé sis o set que anàvem fent. A mesura que alguna es retirava o ho deixava estar entrava algú altre i després va passar el mateix amb els bestsellers. Sempre hem estat un equip i aquí, a casa, és on hem anat treballant tots aquests anys. Vaig anar tirant els envans de les habitacions i tenim un gran despatx on estem molt bé i anem parint els llibres. Per tant, els guanys els he anat repartint entre les meves amigues i col·laboradores, que a més a més han sabut guardar el secret durant tots aquests anys i que ara val la pena que fem públic amb motiu del centenari de l’autora.

- Però, però, què vols dir? – va demanar l’editor tot alterat.

- Que hem enviat una foto de tot l’equip de redactores als mitjans de comunicació explicant la nostra història i que ara mateix hem creat la societat Margaret Love que gestionarà els drets futurs. Quan jo mori aniran a parar a la resta de col·laboradores que vagin agafant el relleu i aquest pis, que és la nostra oficina, també. I ara, si ens disculpeu, gràcies per haver vingut i ja podeu marxar.

La Margarita del Amor obre la porta de la casa a editors, alcalde i tot el seguici, que es queden amb un pam de nas, i quan han sortit surten les altres set dones del despatx. La més jove té setanta anys i la segona més gran, després de la Margarita, noranta-tres. La més jove encén les espelmes, obre el champagne i aviat repartirà el Massini que, a totes, els encanta. I els és igual el sucre, el fetge o el ronyó. Als cent anys i no poder celebrar un aniversari com Déu mana, oi? I ara una cosa ja té segura, aquest secret no se l’emportarà a la tomba.