#PetitTeatreQuotidià
(A casa d’un d’ells)
Personatges.-
Dos antics condeixebles: Q i H
Q.- Vinc a donar-te les gràcies.
H.- Les gràcies de què?
Q.- No te’n recordes?
H.- De què? De què m’he de recordar?
Q.- De quan anàvem a escola. No ho recordes?
H.- Sí, però d’això fa més de trenta anys.
Q.- Anàvem al mateix curs, a la mateixa classe.
H.- Sí, érem una bona colla.
Q.- Recordes que en una ocasió, per distraure’ns, et tiràrem escales avall quan sortíem al carrer?
H.- (Fent memòria) Sí, sí..., ara ho recordo. Ja gairebé ho havia oblidat.
Q.- No prengueres mal, però jo no ho he oblidat mai. Saps què va passar després, quan t’aixecares de terra i comprovares que tan sols t’havies fet una petita esgarrinxada a un genoll?
H.- Ah, sí, em vaig encetar la pell, però no va ser res. Una mica de sang al genoll esquerre.
Q.- I tu què feres?
H.- Res. Ni vaig plorar ni res. Jo no plorava mai. Allò no tenia importància.
Q.- No tenia importància, però tots nosaltres ens posàrem a córrer perquè no ens agafessis. I recordes com reaccionares?
H.- No. Com...? Ah, sí, vaig agafar una pedra i us la vaig tirar.
Q.- Això! Sí, que ho recordes! No només ens tirares una pedra, sinó tres!
H.- Tres?
Q.- Sí, però cap no ens va ferir. Tu no volies fer-nos mal, només espantar-nos una mica.
H.- Tanta sort!
Q.- No, no va ser sort. Tu no eres violent. Si haguessis volgut ens hauries xapat el cap.
H.- Què dius?
Q.- Sí, n’estic segur. Tu tenies molt bona punteria, però no volies que ens passés res. Eres el millor dels nostres amics. És per això que ara he vingut a donar-te les gràcies.
H.- Trenta anys després?
Q.- Disculpa’m. Ho volia fer abans, però ha passat el temps i fins avui no m’he decidit.
H.- Gràcies.
Q.- No, gràcies a tu.
H.- Coses d’infants. Tot està oblidat. No té cap importància.
Q.- Sí que en té. Moltes gràcies. Tots t’estem molt agraïts.
H.- Oh, no calia que...
(S’abracen amb un generós somriure)
TELÓ
Comments