Tertúlia de poesia amb la poeta Irene Tarrés, al Casino de Vic
“de l’eco — d’un exili empunyat — de llegendes — i naufragis — en terra ferma — revenides deus de veus nòmades — no-retorn — de deutes i pèrdues”
Irene Tarrés
La veu de la Irene Tarrés té la fragilitat d’una trencadissa i la fermesa d’un cruixit enmig del bosc. Així se’ns presenta aquesta dona, amb una constitució fràgil que tendeix a l’invisible, però alhora amb una presència sòlida i un discurs estable que comparteix amb dolcesa i humilitat entre tots els que hem vingut a escoltar-la. Ens parla del seu llibre rels de veu* com la peça obrada d’un no-lloc que va prenent forma a partir del lloc concret de la seva infantesa: el poble de Sant Feliu de Pallarols, a la Garrotxa. Aquest no-lloc parteix d’un paisatge que empara, aparentment, la veu que torna al cor de la muntanya: l’hort, el pont, el riu, el gorg, les fulles, els lliris, arrels i troncs, la terra, la pedra, però també el cau, la cova i el forat, perquè en la poesia de la Irene tot és alhora: absència i presència: les rels que ja no hi són, les veus que malden per ser-hi.
Rels de veu és l’anhel del lloc, del retorn a un lloc que ja no és. Podríem explicar-ho així: la poeta torna a casa, al poble, a l’origen, després d’haver-ne marxat, i es retroba amb les veus d’un passat escapçat per la memòria, ple de silencis i oblit, on sols els vells, els grans, poden evocar-lo, en part, sense pretendre salvar la desfeta: la barana del pont la va ensorrar un camió — primer — i ara la pluja.
Irene Tarrés és filla de la postmodernitat i néta de la tradició. Com a néta va a l’encontre de les rels perdudes dins d’un paisatge carregat de sons clàssics: arrenca amb el primer poema a la terra de Norfeu on, del Cap de Creus a Grècia, ens vincula amb el llinatge d’Orfeu, personificació de la veu poètica que que al llarg del poemari s’empelta amb el paisatge: al cor de la muntanya — bategues — llisques — pels cristalls de calç, en un retorn a la casa dels avis ple de ressonàncies homèriques que fan eco dins el buit on només a còpia d’estimar — el moviment —el vent — em deixa fer lligams. Aquest lligam és l’anhel de l’ull que mira per fusionar-se amb allò que és vist, establint un joc de llums i ombres a través d’una forma descriptiva que ha perdut el fil narratiu a còpia d’exercicis postestructuralistes fin de siècle (parlem del XX) i que busca el relat en les veus que la precedeixen: són històries de guerra i d’infància que qui escolta no reconeix: el pare — ens parlava de records — que no recordàvem, un cant (com el d’Orfeu) sense cant.
Qui mira ja no pot formar part d’allò que mira, és un mer turista postmodern (érem els primers turistes — d’un diumenge [...] el pare — ens feia de guia) desvinculat del propi passat al qual només hi pot accedir recollint les perles disperses d’un collaret trencat. Aquest trencament postmodern la Irene ens el fa explícit amb el llenguatge i la forma poètica que ha adoptat a rels de veu. Les descripcions són escapçades, la veu poètica només pot oferir-nos fragments, detalls de fragments, imatges trencades per les pauses, pels silencis, creant una estranya relació entre objecte, subjecte i verb que disloca la percepció de la realitat: cremadís — feliç — passa: un coltell blau — vessa la sang de la pedra. Aquesta proposta formal d’un llenguatge desarrelat que cerca les arrels, i on l’oxímoron en tensa constantment el sentit, fa que la paraula quedi suspesa en un no-res i ens transmeti ingravidesa davant l’abisme del present: el lector ha d’acabar de compondre el sentit donant el pes necessari a la imatge suggerida a partir dels propis ressons que la mateixa imatge evoca.
El risc en l’exploració dels límits del llenguatge tan propi de la postmodernitat, la dissecció gramatical, les narracions dislocades, el nihilisme d’una poesia que camina vers el silenci perquè sap, com diu Víctor Sunyol, que ni el llenguatge ni la memòria són veritat**, deixa orbes (em cusen terra a l’ull) els orfes exiliats que tornen muts de la ciutat (emmudides: les veus dels fills — de Medea) i que sols poden escriure tot el que han perdut: escriure: blanc — escriure negre — escriure: blanc i negre — escriure-ho en un lloc com si fos una pedra guixada amb llums i ombres: blanc — negre — blanc — negre (blanc). Víctor Sunyol, l’editor, n’escriu també l’epíleg i remata la bellesa d’un llenguatge que diu tant sense dir res i que ens porta al límit, no del llenguatge, sinó de la raó, esbucant els sentits travats per la lletra i obrint-nos a un món de noves percepcions, de noves possibilitats.
El llenguatge que en la recerca deriva en un no-llenguatge; els paisatges exteriors i els interiors; el temps remot, calcari, que acaba desapareixent en un present eòlic, obert al futur; l’espai de la llar, la matriu, i el no-lloc, el buit d’on pot néixer una nova creació; la identitat o l’absència del jo, la importància de l’altre, i la natura que ho embolca tot amb paisatges i detalls, són alguns dels punts de partida en els poemes de la Irene Tarrés, guanyadora el 2005 del Premi Amadeu Oller amb I si ens enfonsem?; del Premi Joan Llacuna el 2009 amb Murs de Tlacatl; i finalment el Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2023 amb l’obra Nus de carn, la seva darrera obra, on la maternitat, i el fill, prossegueixen el camí d’aquestes veus poètiques que es cerquen mútuament.
* Irene Tarrés, rels de veu, Cafè Central i Llibres del Segle, 2018.
**"Víctor Sunyol: El llenguatge és l’únic que tenim, però és un llenguatge indigent”. Llavor Cultural, 30 agost 2015 (web archive.org).
Comentários