Taxi

―Aquesta feina ja no és el que era, abans la gent es deixava coses de categoria al cotxe i ara només hi ha paraigües despistats o mocadors de senyora. Com a molt alguna bossa –diu l’avi en veure que el net torna a acumular un paraigües al costat dels objectes perduts.

―Què vols dir que la gent es deixava coses de categoria?

―Que una vegada vaig tenir a les mans el destí de la història de la humanitat.

―Va, avi, ara m’explicaràs una altra batalleta de les teves? –John Cheese, quarta generació de taxistes a la ciutat de Londres, continua empolainant el cotxe per tenir-lo ben lluent per al primer torn del dia. Fa quatre generacions que els Cheese surten al carrer amb el cotxe ben lluent, ja veus quina imbecil·litat, a Londres,  amb tot el que hi plou, però feina feta no fa destorb, que diu aquell i els hàbits són els hàbits.

―Ben molt que t’agraden, les batalletes de la família.

―Però si sempre expliqueu les mateixes: que si el dia que vas portar la reina mare just, que si un dia el pare va batre tots els rècords de velocitat per salvar un nen portant-lo a l’hospital, que si un dia el besavi va portar un remer borratxo a la regata d’Oxford i en guanyar la cursa el noi va agrair la migdiadeta reparador que havia pogut fer al cotxe... si ja me les sé totes, aquestes.

―N’hi ha una que no t’he explicat mai i que tampoc no li he contat mai al teu pare, que suposo que ja deu estar al caure, per cert. Mira que continuar fent el torn de nit estant ja a punt de la jubilació i en aquests temps tan insegurs...

―Sempre li ha agradat i diu que guanya més diners que en el torn de dia, que potser és cert, però és veritat que has de tenir moltes ganes de fer-lo, el de nit. De totes maneres, des de que va faltar la mama entenc que a les nits vulgui estar ocupat.

―Sí, noi, però ja fa set anys d’això...

―El que no sé és què farà quan es jubili del tot.

―Aquesta és una altra.

―D’acord, avi, doncs  explica’m la història –diu el John mentre continua netejant el cotxe i sabent que tanmateix, faci el que faci, l’avi li explicarà, perquè és el ritual de cada matí, va a buscar la llet fresca i el diari i para a petar la xerrada amb el net que es va preparant per començar la jornada no sense abans deixar el cotxe immaculat.

―Doncs el que et deia, vaig estar a punt de canviar la història de la humanitat.

―Què vols dir?

―Hauràs de fer un exercici d’imaginació i remuntar-te al 1925. El meu pare tenia llavors trenta anys i jo vuit i ja l’ajudava a netejar el cotxe cada nit quan arribava. I vaig veure que hi havia un paquet que algú s’havia deixat i que no sabia què podia ser. Anava dins una capsa de les que servien en aquell temps per guardar barrets de copa i en el primer moment vaig pensar que seria precisament això, un barret ben elegant que algú hauria perdut i, que si no el reclamaven, ens el podríem quedar.

―No em puc imaginar què hauries fet tu amb vuit anys amb un barret de copa. 

―Oh, doncs hauria estat molt elegant, però sobretot pensava en què en podríem treure d’allò. Normalment, tot el que la gent deixava al taxi, si no és que venien a reclamar-ho  de seguida, ens ho quedàvem durant dos mesos, i després ho veníem i tots els diners extra que en trèiem anaven a parar a una vella llauna de mantega i quan en teníem prou anàvem a passar un cap de setmana a la vora de la platja, així que imagina’t la meva cara pensant en tot el que ens donarien pel barret.

―Ja t’imagino amb els ulls brillants i fent plans per anar a la platja.

―És que m’agradava molt. No és com ara que està ple de gent, llavors la platja pagava la pena. Hi havia una caseta petita que es llogava i on ens quedàvem a dormir i feien peix a la brasa per sopar i si feia bo fins i tot ens podíem banyar, era fantàstic. Però a la capsa no hi havia un barret.

―M’ho imaginava –diu en John Cheese, que ara està francament intrigat per la història que li està explicant el seu avi. A la portada del diari hi ha el recompte de soldats morts a les Malvines, vés quines coses, barallar-se per unes pedres al mig del mar que potser no li importen a ningú.

―El que passa és que dins de la capsa no hi havia cap barret, sinó una calavera, un munt d’ossos pelats i repelats que fotien prou angúnia i que em van fer cridar de mala manera i tenir malsons unes quantes nits. Quan el pare va veure allò no sabíem què fer. El primer va ser trucar a la policia per explicar que algú s’havia deixat un cap a dins del taxi i preguntar què collons havíem de fer-ne, d’allò. Al cap d’una hora ja teníem els inspectors d’Scotland Yard a casa que ens varen tranquil·litzar. Pel que semblava allò era realment antic i no sabien dir si era humà o no, però calia que qui fos el pogués recuperar.

―I què vàreu fer?

―La policia va suggerir que poséssim un anunci al diari i que ells es farien càrrec de les despeses. Llavors era bastant habitual fer coses d’aquestes i funcionava molt bé perquè els diaris els llegia molta gent, però la mateixa policia va suggerir que esperéssim a l’endemà per publicar la crida. Segurament qui havia perdut aquell cap se n’adonaria tard o d’hora i potser ens podíem estalviar tota la feinada. Per a mi això va ser collonut, perquè em va donar unes hores de marge.

―Quina una en tenies pensada?

―A prop de casa hi vivia el senyor Nolan, un savi que col·leccionava tot de coses rares i antigues i que una vegada que jo li havia portat un grapat de monedes velles que havia trobat a la platja me les va comprar i pagar molt bé. Estava segur que aquell cap li podia interessar i que em guanyaria uns bons calerons, així que vaig pensar que li vendria. Però és clar, per poder fer-ho necessitàvem substituir el cap per un altre de semblant. El meu amic Pete tenia una calavera de ximpanzé que utilitzaven els de l’escola de teatre i li vaig dir que me la deixés, que si tot sortia bé tindríem prou diners per comprar-ne una altra i per repartir-nos encara una bona picossada.

―No m’ho puc creure, vares canviar un cap per l’altre?

―I tant que sí. El pare havia sortit a feinejar i jo vaig canviar el cap, vaig posar el del ximpanzé a la capsa, vaig comprovar que eren semblants i em vaig emportar el crani bo a casa del senyor Nolan, que se’l va mirar de dalt a baix i me’l va comprar per cinc lliures, una autèntica fortuna aleshores. Li vaig preguntar si tenia un cap de ximpanzé per vendre i me’n va vendre un per mitja lliura, així que vaig tornar amb quatre lliures i mitja a la butxaca. N’hi vaig donar dues i el crani al meu amic Pete, en vaig posar una a la llauna de mantega i una i mitja me la vaig quedar per a mi. Mai no havia tingut tants diners per a mi sol. 

―I la va venir a buscar algú, la calavera?

―I tant que sí. De fet, el pare, al vespre, va venir amb un senyor molt ben vestit, que deia que era professor de la universitat i que venia a buscar el cap. Era el mateix client que se l’havia descuidat el dia abans i que es desfeia en agraïments perquè li l’havíem guardat. Es veu que era un fòssil molt antic que havia trobat excavant a Sudàfrica i que l’havia de presentar en un congrés, un fòssil que segons ell provava i demostrava un munt de coses, entre elles que els nostres orígens eren molt anteriors al que es pensava.

―Mare de Déu. I no va voler comprovar que el cap hi era i que era el seu?

―No, li vam donar la capsa i va marxar tan content. Així mateix jo li vaig preguntar una cosa abans.

―Què li vas dir, avi?

―Si era veritat que l’home ve del mico. I com que ell em va dir que sí, em vaig quedar ben tranquil. Si li donava un ximpanzé no es notaria tant la diferència.

―Boníssim. I què va passar?

―No ho sé, nosaltres vàrem continuar fent de taxistes tota la vida com fins ara. Creus que tenim temps per anar perdent en collonades? Mira, gràcies a aquell crani vam poder anar a la platja molt abans. El pare no sabia com és que hi havia una lliura de més a la caixa de la mantega i jo vaig guardar aquells diners ben guardats i els vaig anar administrant a poc a poc. Mira que a la gent li agrada perdre el temps amb unes coses...

―I tant que sí.

―Au, et deixo, ves amb cura i aviam si tens sort i algú es deixa un cap al taxi.

―No avi, avui en dia només es deixen paraigües, ja ho saps.